El futbol és un joc de contacte, de tècnica, de força, de velocitat explosiva, de driblatge, de xoc, de crits, de nervis a flor de pell, de tensió, d'antelació, de contundència, de coordinació i solidaritat amb els companys –el gol és individual, però la victòria és fruit de l'esforç col·lectiu–, de disciplina (posicionament en el camp), de responsabilitat –un error individual pot penalitzar el treball de tot l'equip–, però alhora de fortalesa per superar col·lectivament els errors individuals que inevitablement es produeixen, de companyonia, de lesions, d'il·lusió compartida –jugadors i afició, que tenen l'objectiu comú de guanyar i d'atènyer un determinat objectiu, la lliga, la copa, la permanència, la classificació per jugar a Europa...–, de competència, de sort... Però, des que el futbol s'ha convertit en un espectacle de masses global que genera beneficis i implica els mitjans de comunicació, el futbol és també professionalitat, màrqueting, pressió mediàtica, entorn i, massa cops, operacions poc transparents i problemes amb hisenda.

Els resultats tenen a veure fonamentalment amb la capacitat econòmica (pressupost), amb el pes de la massa social, amb la gestió de la directiva i la direcció esportiva, amb el fet de disposar d'una plantilla equilibrada amb qualitat tècnica i bona condició física i amb el fet de tenir jugadors que marquen diferències.

Avui el món del futbol es caracteritza per una creixent competitivitat entre els clubs que disposen de més possibilitats econòmiques i que necessiten bons resultats i jugadors de referència per continuar en la plomada del negoci que proporcionen el merchandising, els ingressos per drets televisius i totes les oportunitats de benefici que envolten el món del futbol a escala mundial. I tot plegat repercuteix inevitablement en els jugadors i les aficions. En determinats partits els valors de respecte al contrari, de joc net i de saber guanyar o perdre sembla que s'hagin quedat al vestidor. Ens estem acostumant massa sovint a partits en què certs equips utilitzen una intensitat d'intimidació i de duresa en els xocs que porten al límit el reglament i voregen la violència premeditada. És concentració i intensitat en el joc, diuen per justificar-ho alguns tècnics, sobretot si els resultats els acompanyen. És violència innecessària i gratuïta que malbarata el joc i castiga els jugadors més tècnics. Com igualment innecessària, gratuïta i sovint xenòfoba és la violència verbal –quan no física entre aficions– que podem veure en molts camps. Tampoc és de rebut la manera amb què certs jugadors celebren els gols, ja que la seva actitud pot resultar ofensiva amb els jugadors i l'afició contrària; ni, encara menys, determinats gestos que denoten supèrbia o menyspreu –com el de Cristiano després de ser expulsat per una agressió contra el Còrdova– o simplement incivisme amb conat d'agressió –com el d'Arda Turan llançant una bota contra el linier.

No es tracta, òbviament, de donar classes de comportament i de civisme, ni de negar el que té de competitivitat –incrementada per tots els factors que abans mencionàvem–, de duresa i de xoc un partit de futbol. Però cal no oblidar que el futbol, per molt que sigui avui un espectacle de masses que genera beneficis, continua essent un esport que hauria de servir per conrear valors positius i de ciutadania. És per això que
faríem bé d'expulsar qualsevol mena de violència física, verbal o gestual dels camps. El futbol és també, i sobretot, passió per uns colors, però la passió no ens pot portar a perdre de vista la raó i aquesta la perdem tots plegats quan la violència s'amara de l'esport i no som capaços d'eradicar-ho.