Hi ha transformacions horroroses, com la que explicava Franz Kafka –una ment brillant i turmentada– sobre un comerciant que un bon dia es va despertar convertit en un gran insecte (La metamorfosi), o com la que s'hauria produït si algun dia veiéssim aquell exfutbolista portuguès convertit en el president de la FIFA; i, en canvi, també hi ha conversions gratificants, com la de tants compatriotes que fins no fa gaire fugien dels indepes com els dimonis de la creu i que ara no deixen l'estelada ni quan van a cal Felip. La del Barça de Luis Enrique, of course, és de les segones.

A banda del beneït pacte de vestidor, que deu haver influït en l'actitud d'uns jugadors que estan demostrant un grau de compromís que no es recordava des de les millors èpoques –i això és clau–, futbolísticament, el Barça de després d'Anoeta ha evolucionat, no només respecte al que hem vist des que Luis Enrique n'és l'entrenador, sinó, sobretot, respecte al que havíem observat en les dues temporades posteriors a l'adéu de Pep Guardiola.

El Barça d'avui és versàtil, i el missatge, contundent: si el rival ens surt parapetat al darrere... doncs, es veurà sotmès a una pressió coordinada i quan perdi la pilota se les haurà amb el talent aterridor dels tres cracs. Si ens ve a buscar al nostre camp... s'exposarà a un contraatac letal; el primer gol contra l'Atlético de Madrid al Manzanares, desballestant la que passa per la millor defensa del món, és la plasmació del contraatac perfecte. La màxima és primària: recuperar prop de l'àrea rival, activar els tres del davant i que s'espavilin. Però perquè Messi, Neymar i Suárez (desequilibradors i golejadors, tots tres!) puguin marcar les diferències, la resta de l'equip ha de funcionar amb disciplina espartana.

El pla de Luis Enrique a començament de temporada es basava en la mateixa alineació que la que avui gairebé tots considerem de gala. Amb un mig del camp format per Busquets, Iniesta i Rakitic, i una davantera amb Messi, Neymar i Pedro. Però sense Suárez –sancionat– i amb uns rols certament estrambòtics, en què els laterals havien de fer de davanters profunds i els interiors havien d'estar pendents sobretot de guardar-los les espatlles, mentre Messi i Neymar atacaven preferentment pel mig. Tot un despropòsit, que, evidentment, no es va consolidar.

Lucho havia escollit bé els components, però li faltava la fórmula. Per trobar-la, ha hagut d'aplicar dues correccions fonamentals. D'entrada, s'ha imposat el sentit comú i els papers atribuïts a cada jugador responen a la lògica: els laterals fan de laterals i els migcampistes es dediquen a jugar i a recuperar la pilota al més aviat possible perquè els davanters disposin d'un camp de batalla amb pocs enemics. I, en aquest sentit, la incorporació de Suárez és determinant.

Jugar amb un davanter centre que fixa, confon, ocupa i preocupa els centrals, que es mou, que combina, que juga i que és un killer és una aportació de Lucho. De fet, aquesta és una idea similar –amb matisos– a l'original de Pep Guardiola (fins al 2 a 6, quan Messi passa a jugar del que en diem “fals 9”). Precisament, Messi i Neymar han d'estar encantats de la vida amb l'uruguaià; i les defenses contràries han d'estar molt preocupades.

Torno a tenir la sensació reconfortant que per guanyar els partits més importants depenem exclusivament de nosaltres mateixos. Que duri.