El Barça ja juga com un equip que sap a què juga. Amb aplom. Encara que el que vulgui sigui una cosa tan indefinida com és “no ser previsible”. I ahir li feia falta tenir aplom, sobretot perquè va haver de remuntar dues vegades. Aplom i ràbia és el que li va permetre acabar guanyant el partit. No ser previsible ahir va voler dir jugar amb la seguretat que acabaria tenint recompensa. Perquè sense la seguretat i la confiança que el Barça té actualment en les seves forces no hauria estat possible imposar-se al millor equip que ha visitat el Camp Nou aquesta temporada. A partir de la interpretació de Messi, la capacitat adaptativa és el que està permetent al Barça allargar la ratxa de bons resultats.

A Luis Enrique li ha costat definir-se a l'hora de descriure com vol que sigui el seu equip, més enllà de jugar a l'atac i no ser previsible, que és el que va prometre el dia de la seva arribada. Refractari a parlar de qüestions tècniques i tàctiques a la sala de premsa, amb l'excusa de no donar pistes als rivals, analitzar el que s'ha vist sobre el camp ha estat l'únic camí per intentar definir la identitat del seu equip. No ha estat fàcil, tampoc, perquè el joc ha transitat des de la possessió més infructuosa fins al joc directe saltant-se el mig del camp. Després de tocar fons a Anoeta, s'ha anat aposentant a partir d'un onze titular força definit i alguns retocs tàctics, sobretot els que afecten el paper dels laterals –ara ajuden més en la sortida de la pilota i la superioritat al mig del camp, sense haver renunciat a les arribades en atac–, l'avançament de Busquets i el retorn de Messi a la banda dreta. Paral·lelament, també ha evolucionat la transmissió de continguts del tècnic a la sala de premsa. Luis Enrique també dóna ara algunes claus del que entra pels ulls dels espectadors. Ha reconegut retocs tàctics que han comportat una millora col·lectiva, que han tornat a tenir com a conseqüència més capacitat de desequilibri de les figures. El joc s'ha tornat més consistent i, alhora, més versàtil. L'equip és capaç d'assemblar-se a la millor versió del de Guardiola (la victòria contra l'Atlético en la lliga) i de derrotar l'equip de Simeone al Calderón utilitzant les seves millors armes.

I llavors sí que Luis Enrique ens va donar la clau de l'equip que vol: que sàpiga interpretar les necessitats de cada partit i que jugui com calgui per superar el rival. Vol un equip amb capacitat adaptativa, encara que per això hagi de ser menys propositiu. Una versió de la màxima “el fi justifica els mitjans”. La imprevisibilitat, doncs, devia ser això. No és pur resultadisme, perquè la condició és jugar bé. En aquest estadi es troba l'equip, i els dies que no juga més bé almenys competeix bé.

Ahir no va ser el dia que va jugar més ni el que va competir amb més eficàcia. Però va trobar un bon equilibri entre totes dues coses. Que no fos fàcil guanyar el partit també va tenir a veure amb el fet que el Vila-real és un bon equip. L'arrencada de partit del Barça va ser molt bona. Transmetia confiança en el seu desplegament. Arribava bé a l'àrea, però Suárez continuava sense tenir el punt de mira afinat. En els primers vint minuts les tres ocasions clares per marcar van ser seves: en la primera va rematar malament massa creuat, en la segona va rematar bé però Asenjo va fer una bona estirada i en la tercera va fallar incomprensiblement. Només faltava la culminació. El Vila-real, ben replegat, començava a tenir clar que si res no canviava li costaria arribar al final del partit indemne.

Els de Marcelino van començar a aprofitar la qualitat dels seus jugadors per treure bé la pilota quan la recuperaven, i trobaven en Giovani i, sobretot, Vietto una bona referència per apropar-se a la porteria de Bravo. El Vila-real no creava perill perquè el Barça es replegava bé, però sí que l'obligava a començar les jugades des de darrere, des del principi. La pressió del Barça no era efectiva per sorprendre la defensa rival desordenada. Però el que construïa tenia sentit. Faltava la culminació. Un escenari en què sovint passa el menys previsible. I va passar. El Vila-real va fer la sortida amb més efectius i va tenir la sort que el Barça no havia tingut: un gol.

Al Barça li tocava remar contracorrent. Ho va fer amb el mateix aplom del principi. I amb un repertori de passades de Messi des del seu observatori de la banda dreta, on detecta les necessitats de l'equip. En una passada genial dins l'àrea a Rafinha va néixer el gol de l'empat. El rebuig d'Asenjo va trobar Neymar, fins llavors el jugador més desaparegut de l'equip. Un dels que havia tingut més presència i aplom, Piqué, va ser el causant del segon avantatge del Vila-real. Va perdre una pilota que Giovani va conduir amb mestria fins a donar el gol a Vietto.

Després va ser quan el partit es va desencadenar. Dos gols del Barça en una revolada van donar pas a un partit desbocat com la primera part de dimecres al Calderón. Luis Enrique no té el dilema de si tenir el control amb la pilota o replegant-se. L'equip s'adapta al que convé, i al final li va sortir bé.