Segurament arribarà el dia en què seran el futbol, les victòries, els títols i la pròpia dimensió futbolística els que portaran el nom de Neymar a les portades. Lamentablement, a hores d'ara, l'espectacular creixement del jugador brasiler i de la seva aportació al Barça han de suportar la competència deslleial d'afers molt menys agradables. Fa uns dies, per exemple, amb la campanya propagandística que des de Madrid el culpava, a ell i als seus driblatges, de provocar la sobredosi d'adrenalina dels pobres jugadors de l'Atlético en el partit de copa al Calderón. Un sopar de duro ridícul inventat per uns jugadors que no tenien més arguments per explicar la seva inferioritat en tres partits consecutius contra Neymar, Messi i companyia, sorprenentment tolerat per un entrenador que va preferir imitar les sobreactuacions de Mourinho per justificar el KO i visat pel cor mediàtic habitual, que va preferir aplaudir la representació abans que denunciar l'excés d'agressivitat, la rabieta de la segona part i l'intent d'agressió a un linier. Avui, en canvi, la genialitat futbolística de Neymar ha de competir amb la presumpta genialitat de qui el va portar, Sandro Rosell i la seva junta directiva, que van aconseguir l'èxit de convèncer el jugador amb tota mena d'arguments perquè fitxés pel Barça, però van fracassar en la resta. Van fracassar volent convertir una cosa tan senzilla com és pagar una pasta per la peça més valuosa del mercat, en l'obra d'uns genis de la negociació i l'enginyeria contractual capaços de comprar duros a quatre pessetes; van fracassar alimentant una fractura social que els ha tornat com un bumerang en forma de demanda i d'un sector important de la massa social que dóna més crèdit al representant del ministre Montoro que als representants del mateix Barça. I si el jutge Ruz no dóna carbasses al fiscal de l'Audiencia Nacional, que vol jutjar el Barça, Rosell i també Bartomeu, hauran fracassat també en la defensa dels interessos del club i de la seva imatge.