Entre el 1994 i el 1996, José María Aznar i Julio Anguita, califa per als amics, van confabular, amb sopars a casa de Pedro J. Ramírez i tot, per fer fora de la presidència del govern espanyol Felipe González. Va ser una operació coneguda com la pinça, perquè des de la dreta (extrema, deixeu-me afegir) i des de l'esquerra ultramundana preecologista, es va decidir destruir per terra, mar i aire la figura del president del govern espanyol, que de fet ja estava arraconat per la corrupció, una via d'aigua com la del Titanic que estava enfonsant (no tant com ara, no us penseu) el PSOE d'aquells anys. Felipe, i el seu poder omnipresent, va resistir fins al 1996, quan va perdre les eleccions. Aznar va arribar finalment al poder, i Anguita encara no sabem què hi va guanyar amb tot allò. Només ho podem intuir.

I arribem a Josep Maria Bartomeu, arraconat també com Felipe González el 1994. Sense el seu poder, ni la seva capacitat dialèctica, ni el mateix talent per entomar les hòsties que li cauen cada dia del cel, el president del Barça, i encara menys els seus col·laboradors, no és capaç de fer front amb astúcia als diversos fronts que l'ataquen sense pietat. Els enemics tradicionals del Barça, que Laporta va batejar de manera sublim com “la caverna”, es freguen les mans davant la sospita que el club ha comès irregularitats fiscals i s'hi han llançat a sobre sense pietat. La incompetència i les mentides d'uns són tan evidents com la presumpció de prevaricació dels altres. L'objectiu no és concretament Bartomeu, sinó la desestabilització del club en general. El president, com Felipe González, hi veu una conspiració, però sense tenir-ne proves, qui se'l pot creure realment?

Mentrestant, els opositors a Bartomeu i a tota la junta, els que aspiren a derrocar-lo en les futures eleccions –si poden fer-lo dimitir abans d'hora, doncs oli en un llum– celebren legítimament que el president estigui arraconat i imputat (poca broma) pel poder judicial espanyol, tot i que també l'acusen amb raó d'haver estat tebi amb el procés sobiranista. En resum, una bogeria. Els espanyolistes ultres l'ataquen per una banda i els sobiranistes amb aspiracions presidencials, per l'altra. Al mig, la majoria dels socis, esmaperduts, ja no saben què pensar. I Luis Enrique, al·lucinant mandarines.

Aquesta és una descripció de la situació, més que una opinió personal. Posats a dir el que penso, intueixo que el president o bé no arribarà a final de temporada o bé perdrà les eleccions d'aquest any. Però també recomano als presidenciables que no cantin victòria abans d'hora. Bartomeu ja em recorda, amb perdó, Mariano Rajoy. Tots dos semblen cadàvers polítics, però ningú els pot negar un mèrit indiscutible: anorrear l'oposició interna. De fora no se'ls veu amb capacitat de governar la seva pròpia nau, però a dins han anat deixat un reguitzell de cadàvers polítics (enemics interns) que fa feredat.

Per acabar, i com a professional de la comunicació, no em puc estar de demanar gairebé de genolls que s'acabin les entrevistes a dit i que tornin les rodes de premsa, sobretot si no hi ha res a amagar. En aquest sentit, els Albert del club (Soler i Montagut) que s'ho facin mirar.