L'esport no és impermeable a les contradiccions i conflictes del món modern. Aquest dimecres un tennista tunisià –Malek Jaziri– es va retirar del torneig de Montpeller. Acabava de guanyar el primer set contra l'uzbek Istomin 6-3. Es va queixar del braç dret des de l'inici del partit i, fins i tot, va cridar el fisioterapeuta. Però la premsa francesa i internacional assenyalen cap a una altra direcció. Si Jaziri hagués guanyat aquest partit s'hauria hagut d'enfrontar amb l'israelià Dudi Sela en els quarts de final. Interpretació contaminada o no pel que va passar l'octubre del 2013 i amb Jaziri també de protagonista. En aquella ocasió, Jaziri no es va presentar a jugar contra el també israelià Amir Weintraub, en els quarts de final del torneig de Taixkent (Uzbekistan). I no ho va fer per voluntat pròpia. La federació tunisiana el va pressionar perquè no jugués. El diari L'Équipe va fer públic el correu enviat pel director tècnic de la Federació Tunisiana de Tennis en què se l'instava a no jugar. La federació internacional va castigar Tunísia amb un any sense jugar la copa Davis (2014). Jaziri i Weintraub eren amics. Jugaven al mateix club a França, el Sarcelles, als afores de París. Compartien entrenaments. El president del club era Jonathan Chaouat, un home nascut a Israel i d'origen tunisià. I Weintraub va convidar al seu casament, a Israel, Jaziri. Però el que feien cada dia, compartir una pista de tennis, no ho va poden fer en un torneig. Com tampoc ho va poder fer la tunisiana Ons Jabeur, que dominava 6-3 i 4-1 la polonesa Magda Linettte en el torneig de Baku del 2013 i es va retirar perquè la seva pròxima rival hauria estat la israeliana Shahar Peer. Jugadors víctimes d'una decisió política, pressionats per la federació que els beca, aplaudits per part de la premsa del seu país com a herois patriòtics. En el tennis, quan falles un servei, tens una segona oportunitat. I si tornes a fallar, fas una doble falta i perds el punt.