Fins fa poc no vaig veure, a través de TV3 a la carta, el programa Sense ficció dedicat als 40 anys de Johan Cruyff a Catalunya, de manera que el títol L'últim partit s'ha d'entendre en clau catalana: l'últim partit és aquell amb el qual, el 2 de gener del 2013, es va acomiadar com a entrenador de la selecció catalana, que va empatar 1 a 1 contra la selecció de Nigèria. De fet, el documental sembla concebut i, per això, construït d'una manera que fa entendre que, des que va arribar a Catalunya per jugar amb el Barça, Cruyff estava destinat a entrenar la selecció catalana i que, un cop ho va fer, només li quedava retirar-se del món del futbol d'una manera definitiva.

Que consti que sóc cruyffista des que era una nena embadalida amb aquell holandès esprimatxat que va contribuir poderosament al fet que el Barça guanyés la primera lliga de la meva vida en aquella temporada gloriosa del 0-5 al Santiago Bernabéu, en la qual, a més, encara vivien el dictador i el seu compinche a la presidència del Real Madrid. Que celebro la seva concepció del futbol, que, contrària a la garreperia i l'especulació, fa dir al seu fill Jordi que el resultat òptim per al seu pare seria un 4 a 3 a favor. Que, entre tantes altres coses, mai perdonaré a Josep Lluís Núñez i Joan Gaspart que el despatxessin de males maneres després del que va aportar al Barça com a entrenador. Que, també entre moltes altres coses que inclouen les ombres del fixatge de Neymar, em sembla menyspreable que, en una de les seves primeres accions, la directiva de Sandro Rosell posés en qüestió la medalla d'honor del club que se li havia concedit. Que estic d'acord amb el fet que, com defensen clarament Guardiola i Xavi en el documental que m'ocupa, s'ha de reconèixer el valor del seu llegat, de manera que el gran Barça de gairebé l'última dècada és una continuació de la seva feina com a entrenador. I fins i tot que és un home que em cau simpàtic.

Dit tot això, el documental em va deixar perplexa: hi palpita la idea que, des que va arribar com a jugador i va prendre consciència de l'especificitat catalana a partir del que li va explicar el gerent Armand Carabén, Johan Cruyff ha contribuït a alguna cosa que havia de desembocar forçosament en l'actual procés sobiranista. Tal com ho expliquen, aportant certament algun document antic, es fa saber que sempre va ser conscient que el Barça és més que un club i que, per tant, representa la identitat catalana. És així que el relat dels seus 40 anys a Catalunya adquireix una mena de caràcter teleològic: com si tot dugués, de manera inevitable, al fet que l'home es pronunciés a favor del dret a decidir i, fins i tot, encara més: a favor que els catalans tinguin la valentia de voler la independència. És per això que, com a culminació, hi va haver una ronda en què una part dels entrevistats van fer una mena de declaració de principis sobre el dret a decidir. I és així que arribo al tema dels convidats a fer la lloança de l'estimat Cruyff. Descartat que en parlessin simples aficionats, van sortir uns quants dels sospitosos habituals: Madga Oranich, Xavier Sala i Martín i, encara que aquest sigui molt justificat, Pep Guardiola. També Ferran Adrià, malgrat que no va dir res sobre el dret a decidir, però sí sobre la importància de l'alta gastronomia i del Barça per a Catalunya. I he de reconèixer que la participació del cuiner em va procurar un moment de felicitat. No sé exactament què volia dir Cruyff, però Adrià va quedar callat i pensatiu quan el seu interlocutor deia que n'hi ha molts que no pensen socialment, sinó en el negoci dels uns i dels altres, de manera que pensen de manera individualista. Rumiava el cuiner a què correspon la iniciativa d'elBullifoundation a la cala Monjoi? Va ser l'endemà de l'emissió del documental que va anunciar la paralització del projecte.