El 18 de setembre del 2008 els diputats d'IU Gaspar Llamazares i el d'Iniciativa per Catalunya Joan Herrera van subscriure una proposició no de llei al Congrés reclamant al Ministeri d'Economia i Hisenda que elaborés un cens d'esportistes d'elit amb domicili fiscal a l'estranger i exigint, a més, que no se'ls deixés representar Espanya en les competicions esportives oficials. Consideraven en aquell moment que s'havia de donar publicitat a la informació relativa als esportistes amb domicili fiscal fora de l'Estat (paradisos fiscals, per parlar clar) i prohibir-los competir per Espanya. S'havia de tenir en compte, i s'ha de tenir en compte, que els esportistes ja gaudeixen d'avantatges fiscals. Els ingressos percebuts en concepte de beques poden quedar exempts fins a un límit de 60.100 euros anuals i poden percebre un 15% dels seus rendiments com a drets d'imatge, fet que implica una tributació inferior. Lògicament, el PP i el PSOE s'hi van pixar, amb perdó, a sobre.

Ve a tomb tot plegat per la llista Falciani, que inclou patriotes de tots els sectors, també de l'esportiu. Els que hi surten s'han emprenyat com una mona i molts han amenaçat amb querelles per delictes contra el seu honor, començant per Fernando Alonso, l'esportista espanyol amb més ingressos. Els seus defensors ens recorden que ara ja no viu a Suïssa –cosa que vol dir que, efectivament, hi va viure i no pas per comprar bombons–, sinó a Dubai. Que l'àvid Montoro compti quants calerons perd l'hisenda espanyola amb el príncep d'Astúries vivint a la quinta forca. Tot legal, és clar. Igual que els plans de Marc Márquez, que com a bon previsor va intentar posar el seu domicili a Andorra. Per raons òbvies. I per primer cop se li va recordar des de la ibèria profunda, amb una mala llet sense precedents, la seva condició de català i de nét putatiu de Jordi Pujol.

Com a resident a l'Estat espanyol, considero, ara més que mai, aberrant que qualsevol esportista d'elit sospitós de fer trampes i d'evadir, encara que sigui legalment, un sol euro a un paradís fiscal, rebi tracte de figura “nacional” no només pels mitjans, sinó pel govern i la monarquia en les recepcions oficials. Ho dic sobretot ara que estem en un moment de persecució política per motius precisament de fiscalitat. Als líders de Podem se'ls està criminalitzant precisament per això. Als jugadors de futbol de primera, sobretot als del Barça –començant per Messi–, també se'ls està burxant fins a l'últim cèntim de les seves declaracions com una operació de màrqueting muntada des del ministeri de Montoro. En plena crisi econòmica i quan els electors –que és com som vistos tots plegats– amenacem de fer caure governs i crear-ne de nous perquè hem obert els ulls davant la corrupció del sistema és quan els recaptadors reaccionen amb una operació d'imatge sense precedents contra l'anomenat frau fiscal.

Doncs bé, no és compatible aquesta idea de marcar amb una creu tots aquells que no volen pagar els serveis comuns amb els seus impostos amb la protecció mediàtica que encara tenen certs tòtems esportius a l'Estat. S'ha de recuperar, definitivament, aquella proposició d'Herrera i Llamazares.