El 18 de setem­bre del 2008 els dipu­tats d'IU Gas­par Lla­ma­za­res i el d'Ini­ci­a­tiva per Cata­lu­nya Joan Her­rera van subs­criure una pro­po­sició no de llei al Congrés recla­mant al Minis­teri d'Eco­no­mia i Hisenda que ela­borés un cens d'espor­tis­tes d'elit amb domi­cili fis­cal a l'estran­ger i exi­gint, a més, que no se'ls deixés repre­sen­tar Espa­nya en les com­pe­ti­ci­ons espor­ti­ves ofi­ci­als. Con­si­de­ra­ven en aquell moment que s'havia de donar publi­ci­tat a la infor­mació rela­tiva als espor­tis­tes amb domi­cili fis­cal fora de l'Estat (para­di­sos fis­cals, per par­lar clar) i pro­hi­bir-los com­pe­tir per Espa­nya. S'havia de tenir en compte, i s'ha de tenir en compte, que els espor­tis­tes ja gau­dei­xen d'avan­tat­ges fis­cals. Els ingres­sos per­ce­buts en con­cepte de beques poden que­dar exempts fins a un límit de 60.100 euros anu­als i poden per­ce­bre un 15% dels seus ren­di­ments com a drets d'imatge, fet que implica una tri­bu­tació infe­rior. Lògica­ment, el PP i el PSOE s'hi van pixar, amb perdó, a sobre.

Ve a tomb tot ple­gat per la llista Fal­ci­ani, que inclou patri­o­tes de tots els sec­tors, també de l'espor­tiu. Els que hi sur­ten s'han empre­nyat com una mona i molts han amenaçat amb que­re­lles per delic­tes con­tra el seu honor, començant per Fer­nando Alonso, l'espor­tista espa­nyol amb més ingres­sos. Els seus defen­sors ens recor­den que ara ja no viu a Suïssa –cosa que vol dir que, efec­ti­va­ment, hi va viure i no pas per com­prar bom­bons–, sinó a Dubai. Que l'àvid Mon­toro compti quants cale­rons perd l'hisenda espa­nyola amb el príncep d'Astúries vivint a la quinta forca. Tot legal, és clar. Igual que els plans de Marc Márquez, que com a bon pre­vi­sor va inten­tar posar el seu domi­cili a Andorra. Per raons òbvies. I per pri­mer cop se li va recor­dar des de la ibèria pro­funda, amb una mala llet sense pre­ce­dents, la seva con­dició de català i de nét puta­tiu de Jordi Pujol.

Com a resi­dent a l'Estat espa­nyol, con­si­dero, ara més que mai, aber­rant que qual­se­vol espor­tista d'elit sos­pitós de fer tram­pes i d'eva­dir, encara que sigui legal­ment, un sol euro a un paradís fis­cal, rebi tracte de figura “naci­o­nal” no només pels mit­jans, sinó pel govern i la monar­quia en les recep­ci­ons ofi­ci­als. Ho dic sobre­tot ara que estem en un moment de per­se­cució política per motius pre­ci­sa­ment de fis­ca­li­tat. Als líders de Podem se'ls està cri­mi­na­lit­zant pre­ci­sa­ment per això. Als juga­dors de fut­bol de pri­mera, sobre­tot als del Barça –començant per Messi–, també se'ls està bur­xant fins a l'últim cèntim de les seves decla­ra­ci­ons com una ope­ració de màrque­ting mun­tada des del minis­teri de Mon­toro. En plena crisi econòmica i quan els elec­tors –que és com som vis­tos tots ple­gats– ame­na­cem de fer caure governs i crear-ne de nous perquè hem obert els ulls davant la cor­rupció del sis­tema és quan els recap­ta­dors reac­ci­o­nen amb una ope­ració d'imatge sense pre­ce­dents con­tra l'ano­me­nat frau fis­cal.

Doncs bé, no és com­pa­ti­ble aquesta idea de mar­car amb una creu tots aquells que no volen pagar els ser­veis comuns amb els seus impos­tos amb la pro­tecció mediàtica que encara tenen certs tòtems espor­tius a l'Estat. S'ha de recu­pe­rar, defi­ni­ti­va­ment, aque­lla pro­po­sició d'Her­rera i Lla­ma­za­res.