Les corbes de la realitat són arestes. Cada temporada, a dreta i a esquerra. La pilota s'accelera i els jugadors gamben: pilota i jugadors amunt i avall. Es juguen els partits i els resultats no respecten els desitjos projectats al setembre –ai las, el diable–, i la crispació és la primera convidada a alçar la veu. I comença el ball de canvis.

A Fuenlabrada, dos jugadors dels que van començar ja no hi són i n'han arribat tres de nous. Tampoc l'entrenador és el mateix. A Sevilla han fet si fa no fa, en el seu cas, aviant un entrenador que no exercia per fitxar el que no volien a Fuenlabrada. Quatre canvis hi ha hagut a Manresa amb la temporada en marxa, tres a Andorra i un parell més al Ramiro de Maeztu –que ara són on són però que també hi eren, allà baix–. És el contrasentit violent i habitual, però no per això menys contradictori: les paraules són unes i els fets són uns altres. De la confiança, la continuïtat i les nobles intencions se salta al neguit, a la improvisació i a les cares tibades. Les corbes de la realitat són arestes i les temporades es mouen dins d'una descomunal eventualitat.

Per ventura, hi ha encara qui transmet cordons de sensatesa perquè creu en la riquesa dels grisos i en els colors matisats.

A Sant Sebastià van començar perdent els cinc primers partits i n'havien guanyat un després d'haver-ne jugat set. Un. Amb un base que és una joia, però que necessitava temps per conèixer la lliga. Paciència. I amb un escorta que no jugava des del febrer de l'any passat i que necessitava temps. Paciència. El calendari inicial era punxegut com una caixa de llapis per estrenar i la plantilla, nova, era la que era. És la que és i val el que val: Jordan, Dean, Díez, Hanley, Doblas, Iarotxevitx, Franch, Jordi Grimau, Olaiozola, Huskic, Motos, Huertas i Oroz –i la tornem a llegir per no perdre'n detall ni biografies–. Tranquil·litat, seny, hores, estudi, procés.

Des d'aquell 1-6 inicial, el Guipúscoa dóna compte d'un 6-7 de balanç i un fitxatge per prescripció mèdica. Amb Grimau, Motos i Oroz lesionats i compartint posició, no es gasta el que no hi ha i arriba Huertas, Rafa, un jugador normal i corrent de la LEB sense clàusula de sortida. Tot en ordre, cap neguit. Iarotxevitx és fitxat per ser l'aler pivot titular. Per dues temporades. Però li costa i també necessita temps, com el base i l'escorta titulars. Paciència. Fem créixer el que tenim i trobem-li més responsabilitats a Hanley. Cap pressió a Iarotxevitx, cap mala cara.

Com amb Huskic, la gran aposta de l'estiu del 2013, fitxat per cinc temporades. Cinc. És a l'equip i no ha jugat ni juga. Ni amb Sito ni tampoc ara. No passa res, intentem-ho. Tots: club, tècnics i jugador. Afrontem amb responsabilitat els nostres actes encara que facin cara del més gran dels errors. I si Huskic no dóna el que se n'espera, en l'intent, en l'esforç del dia a dia, ja hi haurà hagut la recompensa de l'aprenentatge. Per a tots: club, tècnics i jugador. Res de pressionar-lo perquè marxi, res d'amenaces ni de dir-li que no es compta amb ell i fer-li aquest mobbing de dirigent saberut i modern. Aquest mobbing tan instaurat (i acceptat) en el món de l'esport professional. A treballar amb ell com amb tothom, amb senderi i sentit comú.

Hi ha lesions i problemes físics i setmanes amb només nou jugadors disponibles per entrenar. Els equilibris són inestables. Som el que som: un club normal pilotat per gent normal que no gasta res més del poc que té. Un club de carn i ossos amb un equip que un dia perd contra el Barça (43-57) anotant 10 punts en els primers vint minuts, entrant als llibres de la història de la lliga. I Jaume Ponsarnau, que és qui assenyala el nord, recorda amb la mirada franca del que hi veu una mica més enllà que justament en aquell partit és on es va fer el gran salt. Que allà els jugadors van entendre quin era el camí. I avui només Barça, Madrid i Penya encaixen més punts per possessió que Jordan, Dean, Díez, Hanley, Doblas, Iarotxevitx, Franch, Jordi Grimau, Olaiozola, Huskic, Motos, Huertas i Oroz. Ponsarnau ho explica amb la veu reposada del presocràtic que sap d'on ve, on és i cap on ha d'anar. Tranquil, perquè en un club normal el bàsquet és la més irrellevant de les coses importants.