L'equip de Sergio González ha crescut paral·lelament a la seva evolució en la copa del Rei, i ara és un equip molt més madur i que confia en les seves possibilitats en la lliga. De fet avui ha de jugar a La Rosaleda de Màlaga i ja no hi va amb la sensació d'inferioritat amb què se'l veia en anteriors desplaçaments. L'equip sap que té possibilitats de guanyar gairebé a qualsevol camp, i això li ha de permetre millorar els registres en aquesta competició, però sense començar a creure en classificacions europees via lliga ni res semblant. Ara créixer en la competició de la regularitat ha de servir per arribar amb la tensió adequada a la tornada de les semifinals contra l'Athletic Club.

Cal insistir que, malgrat l'empat a un de l'anada, l'eliminatòria no està ni enllestida, ni encarrilada ni, jo diria, millor que abans de començar. El fet d'haver marcat fora de casa està bé, no haver perdut és bo, però el millor del partit de San Mamés són les sensacions que deixa l'equip. Va merèixer guanyar i es va sobreposar al gol inicial en un ambient molt hostil.

En aquest sentit, s'ha de saber llegir què ha fet bé l'equip en el torneig del KO i aplicar-ho en la lliga. Anant al detall, insisteixo que Héctor Moreno ha de ser indiscutible, que Duarte pot jugar a qualsevol camp i que a la banda esquerra, si es vol algú dinàmic, amb arribada i sobretot que faci ajudes constants, es pot confiar en Víctor Álvarez.

Si fins ara la copa ha redreçat la trajectòria de l'equip en la lliga, ara aquests vasos comunicants han d'invertir el flux i que les bones actuacions contra el Màlaga i en els següents partits abans del 4 de març impulsin l'equip en la cita més important dels darrers anys. Aquell dia, Cornellà-el Prat viurà un d'aquells partits que passaran a la història, passi el que passi. I si s'aconsegueix la classificació per a la final, l'Espanyol estarà a les portes d'assolir, probablement, la fita més important de la seva llarga vida.