Un Barça ‘on fire' i els Gasol
El “partit trampa” sobre el qual ens advertia amb bon criteri Luis Enrique es va traduir en l'onzena victòria consecutiva contra un rival ideal per a les inevitables rotacions, amb hat-trick del millor de tots els temps i golàs de Suárez. I Lucho ens diu: “Veig factible mantenir aquesta intensitat fins al juny.” Una vegada hem trobat la tàctica adequada i amb uns jugadors que demostren un grau de compromís com en les millors èpoques, la preocupació –meva, si més no– és precisament si podrem mantenir el to físic necessari fins al final. Perquè la Champions acostumen a guanyar-la els que arriben a les batalles decisives amb més gasolina que la resta i amb els seus cracs a punt per marcar les diferències. Sense oblidar altres aspectes menys controlables com les lesions, una mala nit, un mal arbitratge... Sense anar més lluny, regalar un gol i perdonar un penal, com vam fer amb el Vila-real, contra el City pot significar game over i anar-nos-en cap a casa a plorar.
Ara bé, ara mateix no veig a Europa cap equip superior al nostre. Estic d'acord que, probablement, el Bayern de Munic de Pep Guardiola és el més ben equilibrat de tots i que, a més, té l'avantatge d'haver pogut recarregar les piles a l'hivern. Els bavaresos, que dissabte van triturar un Hamburg molt mediocre en totes les línies, són l'expressió del seu mister i amb això està tot dit. Però si el destí ens creua amb ells i nosaltres estem com ara, no em fan cap por. El Bayern pateix contra rivals d'un cert nivell parapetats al darrere i que miren de sorprendre'l al contraatac; va ser molt interessant el partit amb el Wolfsburg (1/2/15), en aquest sentit.
La capacitat d'intimidació del Barça amb Messi, Suárez i Neymar, sumat al fet indispensable que tot el que succeeix darrere seu és ja molt fiable, és terrorífica. A més, la versatilitat tàctica confon els contraris: si ens venen a buscar, els matem al contraatac, i si se'ns atrinxeren al darrere ja saben que, tard o d'hora, trobarem la manera de fer-los pupa. Deia Aritz Aduriz, de l'Athletic Club, l'endemà d'encaixar el 2-5 a San Mames: “Són un equip increïble que quan juga al seu millor nivell és gairebé impossible guanyar-lo.” Tornem a fer por de veritat.
Luis Enrique insisteix que res no ha canviat. Com a mínim, ara podem dir que no hi ha a Europa cap equip superior al nostre. El canvi, em sembla substancial.
Els Gasol i el Barça
El salt inicial del 64è All-Star de l'NBA l'han protagonitzat els germans Gasol. Brutal! M'estranya –o no m'hauria d'estranyar...– que el Barça no hagi aprofitat aquest fet excepcional per fer-ne bandera durant tota la setmana i no hagi enviat una delegació del club a Nova York per reivindicar i recordar al món que el Pau i el Marc van jugar a les nostres categories inferiors; i que, tots dos, van debutar professionalment amb la nostra gloriosa samarreta, amb la qual van guanyar diversos títols ACB. I espero que quan ells es cansin d'Amèrica nosaltres els refitxem. Amb aquest parell sí que ens asseguraríem augmentar el palmarès d'Eurolligues (i de base hi podria jugar fins i tot vostè, amable lector, o fins i tot un servidor). Per cert, us imagineu aquesta bonica història en clau de la penya dels germans Padrós? Al senyor Pérez Rodríguez l'hauríem vist aquesta matinada a la primera fila del mític Madison Square Garden.
