He seguit atentament el que s'ha publicat de la declaració del president del Barça, Josep Maria Bartomeu, davant del jutge Pablo Ruz i no m'he deixat endur per la simplificació fàcil que la seva defensa es basava a escapolir-se dient que tot ho havia manegat Rosell. Estic segur que en les tres llargues hores d'interrogatori, Bartomeu devia fer el que havia anunciat públicament: declarar-se convençut que les coses s'havien fet bé i que el pagament a una entitat per un traspàs no té res a veure amb la retribució anyal a un jugador i que dirimir si un impost s'ha de pagar al Brasil o aquí permet diverses interpretacions que poden dur a rectificacions, segons sigui la sentència, però que en cap cas en aquest aspecte concret poden constituir delicte. El que grinyola una mica és que digués que ell havia signat els documents i que no hi havia vist cap indici de voler eludir la fiscalitat que els corresponia. Sap que signar documents pot ser un acte de confiança envers qui els hi presenta, però que aquesta confiança té el preu, també, de fer-te responsable del que has signat.

Els símptomes de rigor extrem a tot el que faci olor de Barça pels detentors del poder fàctic són clars, i això fa témer que dilacions en el judici o una sentència desfavorable que calgui recórrer perjudiquin la candidatura de Bartomeu que, en un principi, per les dinàmiques creades era difícil preveure que pogués comptar amb alguna altra candidatura alternativa prou sòlida. Si la casta de gestors que representa l'actual directiva, que n'havia succeït una de constructors que, al seu torn, havia succeït una casta d'empresaris tèxtils, surt perdedora o es retira, en mans de qui pot anar a parar el club? És difícil trobar gent amb prou avals per oferir garanties econòmiques suficients per constituir una candidatura fiable. També es dubtós que per als aspirants a dirigir un club de futbol el fet de tenir prou poder econòmic els suposi tenir les qualitats necessàries per fer-ho. Per on poden anar els trets? Europa ofereix en aquest moment dues modalitats: magnats internacionals que compren els clubs que són societats anònimes i que a través d'aquestes societats suposo que no només serveixen la seva vanitat personal sinó també, d'una manera o una altra, els seus interessos: entre d'altres, les influències polítiques i en el camp dels negocis que du a presidir un gran club. L'altre model és deixar la gestió dels clubs a les mans d'exjugadors que, a l'ensems que la seva solvència econòmica personal, aporten el fet d'entendre en la matèria. Veure com jugadors que van ser figures regeixen el Bayern, amb bons resultats evidents, ens duria a considerar que la futura elit directiva que dirigeixi el Barça podria provenir d'exjugadors. D'ací deuen néixer les apostes que veuen un dia Guardiola president del Barça o que entesos com Cruyff o Rexach sàpiguen articular al seu voltant un grup suficient de persones per donar les garanties que exigeixen els estatuts. Potser la junta de Laporta i l'actual han insinuat aquesta influència.

Hi ha detalls que poden esvair dubtes en algun aspecte. En primer lloc, veure com es desenvolupa l'expedient obert per uns suposats insults a Cristiano Ronaldo al Camp Nou. No sabem encara si es van produir o, en cas afirmatiu, si es van fer seriosament o com a escarni humorístic per les imatges de la seva festa. A part que deu ser impossible de controlar que algú ho faci, no sabem què deu passar amb el rosari d'epítets que arreu recullen els àrbitres quan la pifien. Veurem en què queda el rigor anti-Barça. Per si de cas, veig que la directiva actual ha detectat que no es pot ser un illot en una competició, que cal relacionar-se bé amb la UEFA, amb la federació espanyola, amb les empreses de l'IBEX, que són una bona part del poder real del país, i que potser il·luminen la decisió de concedir les retransmissions televisives a Telefónica. Integrar-se en el sistema lògicament i tristament és atenuar les actituds en contra.