Qui pot dirigir el Barça?

He seguit aten­ta­ment el que s'ha publi­cat de la decla­ració del pre­si­dent del Barça, Josep Maria Bar­to­meu, davant del jutge Pablo Ruz i no m'he dei­xat endur per la sim­pli­fi­cació fàcil que la seva defensa es basava a esca­po­lir-se dient que tot ho havia mane­gat Rosell. Estic segur que en les tres llar­gues hores d'inter­ro­ga­tori, Bar­to­meu devia fer el que havia anun­ciat públi­ca­ment: decla­rar-se con­vençut que les coses s'havien fet bé i que el paga­ment a una enti­tat per un traspàs no té res a veure amb la retri­bució anyal a un juga­dor i que diri­mir si un impost s'ha de pagar al Bra­sil o aquí per­met diver­ses inter­pre­ta­ci­ons que poden dur a rec­ti­fi­ca­ci­ons, segons sigui la sentència, però que en cap cas en aquest aspecte con­cret poden cons­ti­tuir delicte. El que gri­nyola una mica és que digués que ell havia sig­nat els docu­ments i que no hi havia vist cap indici de voler elu­dir la fis­ca­li­tat que els cor­res­po­nia. Sap que sig­nar docu­ments pot ser un acte de con­fiança envers qui els hi pre­senta, però que aquesta con­fiança té el preu, també, de fer-te res­pon­sa­ble del que has sig­nat.

Els símpto­mes de rigor extrem a tot el que faci olor de Barça pels deten­tors del poder fàctic són clars, i això fa témer que dila­ci­ons en el judici o una sentència des­fa­vo­ra­ble que cal­gui recórrer per­ju­di­quin la can­di­da­tura de Bar­to­meu que, en un prin­cipi, per les dinàmiques cre­a­des era difícil pre­veure que pogués comp­tar amb alguna altra can­di­da­tura alter­na­tiva prou sòlida. Si la casta de ges­tors que repre­senta l'actual direc­tiva, que n'havia succeït una de cons­truc­tors que, al seu torn, havia succeït una casta d'empre­sa­ris tèxtils, surt per­de­dora o es retira, en mans de qui pot anar a parar el club? És difícil tro­bar gent amb prou avals per ofe­rir garan­ties econòmiques sufi­ci­ents per cons­ti­tuir una can­di­da­tura fia­ble. També es dubtós que per als aspi­rants a diri­gir un club de fut­bol el fet de tenir prou poder econòmic els suposi tenir les qua­li­tats necessàries per fer-ho. Per on poden anar els trets? Europa ofe­reix en aquest moment dues moda­li­tats: mag­nats inter­na­ci­o­nals que com­pren els clubs que són soci­e­tats anònimes i que a través d'aques­tes soci­e­tats suposo que no només ser­vei­xen la seva vani­tat per­so­nal sinó també, d'una manera o una altra, els seus interes­sos: entre d'altres, les influències polítiques i en el camp dels nego­cis que du a pre­si­dir un gran club. L'altre model és dei­xar la gestió dels clubs a les mans d'exju­ga­dors que, a l'ensems que la seva solvència econòmica per­so­nal, apor­ten el fet d'enten­dre en la matèria. Veure com juga­dors que van ser figu­res regei­xen el Bayern, amb bons resul­tats evi­dents, ens duria a con­si­de­rar que la futura elit direc­tiva que diri­geixi el Barça podria pro­ve­nir d'exju­ga­dors. D'ací deuen néixer les apos­tes que veuen un dia Guar­di­ola pre­si­dent del Barça o que ente­sos com Cruyff o Rexach sàpiguen arti­cu­lar al seu vol­tant un grup sufi­ci­ent de per­so­nes per donar les garan­ties que exi­gei­xen els esta­tuts. Pot­ser la junta de Laporta i l'actual han insi­nuat aquesta influència.

Hi ha detalls que poden esvair dub­tes en algun aspecte. En pri­mer lloc, veure com es desen­vo­lupa l'expe­di­ent obert per uns supo­sats insults a Cris­ti­ano Ronaldo al Camp Nou. No sabem encara si es van pro­duir o, en cas afir­ma­tiu, si es van fer seri­o­sa­ment o com a escarni humorístic per les imat­ges de la seva festa. A part que deu ser impos­si­ble de con­tro­lar que algú ho faci, no sabem què deu pas­sar amb el rosari d'epítets que arreu recu­llen els àrbi­tres quan la pifien. Veu­rem en què queda el rigor anti-Barça. Per si de cas, veig que la direc­tiva actual ha detec­tat que no es pot ser un illot en una com­pe­tició, que cal rela­ci­o­nar-se bé amb la UEFA, amb la fede­ració espa­nyola, amb les empre­ses de l'IBEX, que són una bona part del poder real del país, i que pot­ser il·lumi­nen la decisió de con­ce­dir les retrans­mis­si­ons tele­vi­si­ves a Telefónica. Inte­grar-se en el sis­tema lògica­ment i tris­ta­ment és ate­nuar les acti­tuds en con­tra.