Futbol sense porteries
del futbol?
Durant dècades, va ser molt comú dir que el futbol no arrelaria mai als Estats Units perquè els nord-americans no poden concebre com a espectacle un esport en què és possible empatar a zero. Malgrat que en els últims temps el futbol ha viscut un desenvolupament creixent en aquell país i que la Major League Soccer, tot i ser encara lluny de les famoses quatre grans lligues, és una competició consolidada que també viu partits que s'acaben amb el marcador inicial, aquell raonament tenia un punt d'invitació a fer-nos la pregunta a l'inrevés. Té cap lògica que a les societats on el futbol té llarga tradició com a cultura de masses assimilem amb tanta naturalitat que un equip o tots dos no facin cap gol? Hi penso veient els registres golejadors de l'última jornada, en què 24 dels 42 equips entre primera i segona divisió es van quedar sense marcar i en què vam viure la jornada menys golejadora de la història de la lliga de plata, amb deu gols en onze partits i cinc empats a zero. Ja ho sé, que el gol va car, que els sistemes es construeixen sobretot per defensar, que els porters també juguen, que un partit sense gols també pot ser un gran partit, i que des d'aquí podem tenir una visió esbiaixada per l'aparent facilitat amb què fa gols el Barça, però per molts desgreuges raonables que s'hi posin, cada marcador amb un zero no deixa de ser l'expressió d'un fracàs –si no de dos– vers l'únic paràmetre del joc que puntua. Fer gol hauria de ser un objectiu permanent, però són molts els partits en què això sembla que queda amagat molt sota terra, no només pels plantejaments tàctics garrepes o per la conformitat de sumar un punt, sinó també perquè hi ha estesa una mentalitat massa acomodada respecte a una anomalia que ha guanyat massa terreny, la de l'acceptació absoluta dels zeros com un fet costumista del futbol. De vegades, tant de costum com continuar posant porteries per si algú volgués tornar a atendre el senzill fet que el futbol és més amè amb gols.