Enmig de la immensitat blava

Cin­quanta-cinc dies després de sal­par de Bar­ce­lona, la flota de set vai­xells que resis­teix a la Bar­ce­lona World Race –volta al món a vela per pare­lles–, amb el Che­minées Pou­jou­lat al cap­da­vant, navega per un dels esce­na­ris més inhòspits i, a la vegada, més impres­si­o­nants del pla­neta. És el gran sud, amb l'oceà Pacífic com a immens deco­rat líquid, només a l'abast d'aquells nave­gants que als seus ele­vats conei­xe­ments nàutics hi afe­gei­xen una impor­tant dosi d'aven­tura. I és que aquesta dua­li­tat és necessària per fer front a unes ona­des ina­ca­ba­bles i els vents forts i ines­ta­bles que obli­guen a estar amb els cinc sen­tits acti­vats en tot moment. Sense obli­dar el perill cons­tant de topar amb alguna placa de gel des­presa del con­ti­nent antàrtic. Aquest és el ter­ri­tori dels qua­ranta rugents i els cin­quanta udo­la­dors, en referència a les lati­tuds per on es navega i l'estridència produïda per les ràfegues de vent de la zona, tal com expli­quen els relats d'aquells que hi han estat. Con­di­ci­ons que posen a prova tant la perícia dels patrons com la resistència de les seves embar­ca­ci­ons, en aquest cas els IMOCA 60, espe­ci­al­ment dis­se­nyats per a la nave­gació oceànica. I tot ple­gat en una soli­tud impac­tant, a milers de milles de la costa més pro­pera. “Som cons­ci­ents que estem lluny de tot”, expli­cava diu­menge Ber­nard Stamm, copatró del Che­minées Pou­jou­lat jun­ta­ment amb Jean Le Cam. S'espera que els actu­als líders de la Bar­ce­lona Word Race pas­sin avui per un dels punts mítics de la nave­gació oceànica, el cap d'Hor­nos; la punta més meri­di­o­nal del con­ti­nent ame­ricà. Aquí es on es tro­ben el Pacífic i l'Atlàntic, amb l'Antàrtida com a glaçat tes­ti­moni mirant cap al sud.

Si tenen sort Stamm i Le Cam podran divi­sar avui aquest mítica punta de terra ano­me­nada Hor­nos, esce­nari de tan­tes ges­tes com tragèdies des que fa gai­rebé 400 anys (1616), i després de nom­bro­sos intents, els mari­ners holan­de­sos Jacob Le Maire i Willem Schou­ten, a bord de l'Een­dracht, van acon­se­guir tras­pas­sar el cap per tal d'obrir una nova ruta comer­cial cap a l'Índia. Des de lla­vors, han estat molts els que s'han hagut de bara­llar amb les tem­pes­tes que acos­tu­men a sac­se­jar la zona fins al punt de con­si­de­rar el seu pas una de les grans fites nàuti­ques. De fet, tras­pas­sar el cap d'Hor­nos seria el que per a un alpi­nista sig­ni­fi­ca­ria fer el cim de l'Eve­rest o el K2.

Fidel a la tra­dició, les con­di­ci­ons adver­ses sem­bla que espe­ren Stamm i Le Cam en la seva apro­xi­mació al mític cap. Segons les pre­vi­si­ons, una bor­rasca amenaçava la seva apro­xi­mació, però la recom­pensa una vegada superat aquest punt serà posar rumb nord per començar a remun­tar l'Atlàntic, a la recerca de l'equa­dor i, en con­seqüència, l'escal­fo­reta del sol. Per aquells que els seguei­xen, començant pel Neu­tro­gena, del bar­ce­loní Gui­llermo Alta­dill i el xilè José Muñoz, i el GAES amb els cata­lans Anna Cor­be­lla i Gerard Marín a bord, encara els espe­ren unes jor­na­des més pel gran sud. Després de mitja volta al món, els dos vai­xells llui­ten per la segona plaça en una distància infe­rior a 100 miller dins la immen­si­tat del Pacífic. Un frec que frec amb el mític Hor­nos d'espec­ta­dor, a l'espera de dir-hi la seva. “No és un lloc on pugui pas­sar tan­tes vega­des com vul­guis. Òbvi­a­ment algu­nes vega­des l'he inten­tat cre­uar però no ha estat pos­si­ble per les cir­cumstàncies mete­o­rològiques que té aquest cap, bas­tant advers”, des­ta­cava ahir Muñoz, que pas­sarà molt a prop de les cos­tes del seu país. Serà de res­quit­llada, ja que al xilè, així com a la resta de nave­gants de la BWR , encara els queda un bon tros d'aven­tura.