Si el target de totes les seccions del Barça és competir per tots els títols, a la de bàsquet ningú no li podrà retreure no haver acomplert els objectius tot i que, de moment, aquesta temporada no ha portat cap títol més enllà de la Lliga Catalana. Diumenge passat, el Barça va disputar la divuitena final consecutiva en competicions ACB (lliga, copa i supercopa). Des que el Tau el va eliminar en les semifinals de l'edició del 2009, l'equip dirigit sempre per Xavi Pascual ha estat present en sis finals de la supercopa, sis més de la copa i sis de la lliga. Una regularitat aclaparadora de la qual no pot presumir cap altre equip de l'ACB i que –tot i que això són figues d'un altre paner– també s'estén a les presències en les finals a quatre de l'Eurolliga.

El Barça és un dels grans clubs d'Europa, amb una singularitat poliesportiva que encara el diferencia més de la resta. Els grans clubs viuen dels seus èxits, singularment dels títols. I el Barça de les finals podria ostentar una regularitat perdedora, però no és el cas. D'aquestes divuit finals ACB seguides, n'ha guanyat deu, repartides entre la copa (3), la supercopa (3) i la lliga (4), aquest últim segurament el títol més valorat.

El rival més freqüent en aquestes finals és, per descomptat, el Madrid, víctima dels blaugrana en cinc finals i campió contra els de Xavi Pascual en set ocasions. Sis d'aquests set triomfs blancs han arribat en les tres últimes temporades. És per això que s'ha anat consolidant la sensació que el cicle dominador del Barça s'ha acabat i que estem en una fase bipolar, que coincideix justament amb l'arribada de Pablo Laso a la banqueta blanca.

La clau de la qüestió és on pintem la ratlla que separa assolir els objectius de no fer-ho. Segons la doctrina Barça, la seqüència històrica de Xavi Pascual és impecable. Personalment, ho comparteixo. I el criteri popular podria ben bé ser el mateix, si no fos perquè la seqüència de finals perdudes –i altres derrotes que no són finals– contra el Madrid distorsionen inevitablement aquesta percepció.

Una altra cosa és que ens emocioni la bipolarització. Les audiències ho desmenteixen tossudament, però el seguidor del bàsquet –no necessàriament dels equips en qüestió– en comença a tenir la pipa plena dels mateixos protagonistes, les mateixes declaracions, dades, tòpics... El Madrid i el Barça s'han enfrontat en nou de les últimes deu finals. Els duels tàctics entre Xavi Pascual i Pablo Laso van pel camí de convertir-se en tan clàssics com els dels equips que dirigeixen. Però és que en el context postcrisi difícilment pot ser d'una altra manera. Dimecres va fer dinou anys –sí, dinou– que el Manresa va guanyar la copa contra el Barça amb aquell triple miraculós de Joan Creus. Crec que fins i tot el culer més empedreït agraïa aquella varietat. En aquestes últimes deu finals ACB tan sols s'ha colat el València, i en la copa. Per trobar un finalista de lliga diferent de blaugrana i blancs han de recular al curs 2010/11 (Bilbao), i ja hem vist que gairebé li costa la vida.