Punt final als partits d'anada dels vuitens de la Champions. El Porto, el Bayern, el Bayer, el Juventus, el Chelsea, el Mònaco, el Real Madrid i el Barça ho tenen millor que els seus rivals tot i que, amb la feina gairebé feta, només els tres últims. Curiosament, una de les teòriques ventafocs, el Mònaco de Leonardo Jardim, va obtenir el resultat de la jornada, un 1-3 a Londres que deixa l'Arsenal fora de combat i Arsène Wenger, despullat. La legió d'atletes del conjunt del principat formats per defensar dur i contraatacar, es va exhibir a l'Emirates. És una altra manera d'entendre el futbol però, com diem sempre, val perquè està ben feta. Excepte el porter Subasic (per qüestions òbvies) i el davanter Berbatov (que acaba de fer 34 anys) els altres futbolistes tenen un físic privilegiat (Kondogbia, Fabinho, Martial, Dirar, Wallace, Elderson, Touré, Ferreira-Carrasco, Abdennour… noms absolutament desconeguts per al gran públic) que els permet ser més forts i més ràpids conduint la pilota que els seus contrincants sense tenir-la. El projecte milionari de Dimitri Ribolovlev s'ha quedat sense noms (adéu de Falcao, James Rodríguez, Abidal… i fins i tot Víctor Valdés; només els queda el migcampista portuguès Moutinho), però està guanyant un equip. Veurem fins on és capaç d'arribar.

Qüestió d'estil. El Barça va passejar el seu per l'Etihad Stadium de Manchester contra el City. Potser la millor primera part de la temporada. Contra el Màlaga, dissabte passat, precipitació com a conseqüència de la manera d'entendre el futbol de Luis Enrique, necessitat de córrer, anar al dos-cents per cent, escollir anar a tot drap i després de la pèrdua, pressionar; evitar mantenir el control a còpia de tenir la pilota, generar partits d'anada i tornada, d'àrea a àrea, de cop contra cop… Contra el City, dimarts, canvi de cara: ajuntar línies, jugar en camp contrari, evitar les sortides angleses a còpia de rondos (algun amb més de 50 passades i dos minuts de possessió) per fer treure de polleguera Agüero i companyia. Resultat: victòria i gran paper del de sempre, Messi, i de dos jugadors no gaire habituals darrerament a l'escenari de la lloança: Iniesta i Suárez. Casualitat? Cap!

De Messi està tot dit. Una bogeria. Una alegria. Un plaer veure'l jugar amb tanta motivació. Si fins i tot va recuperar vuit pilotes! Del partit de l'argentí destaquem un fet que té molt a veure amb el resultat final i la imatge de l'equip vorejant l'exhibició col·lectiva: es va relacionar tant amb els migcampistes que gairebé semblava un d'ells. Va generar tants dubtes sobre la seva marca, que defensivament el Manchester va viure despistat, la qual cosa va permetre a Suárez trepitjar àrea i rematar amb facilitat, a un toc, com la millor de les seves versions, sense conduccions ni regals per a la vista. Letal. A dins i a celebrar-ho. Amb Messi i amb Iniesta. En aquest escenari on ha viscut el Barça per ser considerat el millor equip de la història, el migcampisme era tan necessari com l'aire. A Manchester, el Leo (que en teoria jugava a la dreta) i l'Andrés (que ho feia a l'esquerra) es van trobar dinou cops, una xifra inferior a la dels millors temps, però molt superior a l'habitual de la temporada. Sense combinació, Iniesta és menys. L'aliança amb Rakitic (el migcampista amb qui compartia banda) va ser de quinze trobades. La suma de totes, més la que va tenir amb Sergio (15 més) o amb Alves (33, el seu millor aliat) van retornar el Barcelona al que va fer doblegar la resta de clubs del món.

El Barça de Luis Enrique de Manchester va posar el punt de pausa que necessita per tornar a exhibir la seva millor versió. Córrer és necessari, però pensar és imprescindible. Queda molt i el Bayern de Guardiola, el Chelsea de Mourinho i el Real Madrid d'Ancelotti són grans equips. Però dit això, cap té Messi. Per tant, només que el paraigua de l'estil acompanyi, el 10 farà la resta per marcar les diferències respecte de la resta. Com a can Etihad.