Safareig i coartada
Hi ha aquest rearmament del ranci moralisme de braser, ara sovint camuflat de progressisme, bonisme i altres ismes igual de benintencionats i melindrosos, atiat per telepredicadors des dels més variats púlpits mediàtics. També els dedicats a passar llista a les actualitats esportives a còpia de parlar més de qualsevol safareig que d'esport, tan avorrit. Si, baixant al futbol, fa unes setmanes l'escàndol va ser que l'apol·lini CR celebrés l'aniversari la nit abans d'un dia de festa però hores després d'una derrota, aquesta la torna ha estat la denúncia que el viciós Piqué va quedar amb aquell excompany que li reia totes les gracietes i –sacrílegs!– amb Messi, i tots tres van passar pel Casino de Barcelona. Ah, i l'endemà d'una derrota, que no hi ha vergonya!
Les informacions sobre el particular especificaven que, al casino, s'hi van estar una horeta, després de sopar en un restaurant a tocar, i que a mitjanit se'n van anar a casa, com si temessin que els comptes bancaris se'ls convertissin en carbasses i les respectives, tan estupendes, en rosegadors. Les substancials cròniques es completaven amb l'inevitable enquesteta, per confirmar que al poble li sembla fatal que els paios surtin a sopar i jugar a cartes. El poble, és clar, és un tirà, aficionat però tirà. I convindria començar a posar fre a les seves creixents exigències. Si comença vetant als derrotats les festes d'aniversari i continua per exigir-los que es recloguin a casa, no només la nit dels fets sinó també les següents, pot acabar per imposar que se'n vagin a dormir com les iaies i les gallines i castigats sense sopar. I compte, que els estómacs buits nodreixen la mala llet com el safareig als telepredicadors, de manera que l'afamat pot acabar insultant com un boig, i ja saben que ara ens hem despertat i els insults també estan vetats als estadis –si més no discrecionalment i als dels equips més grans, que són els que surten per la tele–, no fos cas que de tenir la llengua bruta passem als duels al sol com passem dels porros al jaco i el crim organitzat.
Ja veuen, o delimitem o podem entrar en una espiral apocalíptica, i progressivament idiota. Ara, als “macarras de la moral”, que cantava Serrat, cal insistir-los, que són durs d'oïda, que de fet la delimitació ja està traçada. Per les sortides dels jugadors, els clubs tenen codis interns, deixem-los sopar tranquils. I pel que fa a la graderia, ja hi ha el text aquell que cal aplicar als entranyables nois del cor del Betis. El que diu –article 510– que el hit que van cantar tan animosament dissabte pot costar-los d'un a tres anys de presó. El mateix que s'ha d'esgrimir quan els del braser, siguin bonistes, creients –també aquell cap de l'Estat vaticà al que tants laics papafriendly havien ascendit a Quico el Progre– o de la tribu que sigui, diuen allò que la llibertat d'expressió, bé, eh, però que ha de tenir un límit. El que toca recordar-los mentre els passem la mà per l'espatlla i els diem que ja, que sí, que calma, que ja en té. Codi Penal, es diu. La resta és safareig i coartada. @IvanVila_PA