El Barça és una fàbrica de continguts fast food, un bufet inacabable en el qual acabes empatxat i no dones l'abast. Impossible avaluar en justa mesura un divendres tan farcit de punts d'atenció, un àpat impossible d'empassar i pair. Unes notícies tapen les altres, sigui per casualitat o bé pel desig i la voluntat que perdem el sentit de la prioritat, de la importància, de separar el gra de la palla com acostumava a passar quan l'allau d'informació no ens feia sentir desbordats. Qui sap si conscients que el fiscal de l'Audiencia Nacional aconsellaria amb un dur argumentari el processament de Bartomeu, van anteposar la renovació de Busquets com a dosi compensatòria mentre aprofitaven l'embús per informar-nos que la correcció del cens ha esborrat 25.000 socis sense confirmar si ara ha quedat rodó i net de trampes. Tant se val: al cap d'un minut, Luis Enrique feia la típica roda de premsa i un sector d'aquest malmès ofici es distreia amb la bajanada de convertir les quatre de la tarda en hora de malastrugança futbolística. Si, per acabar d'arrodonir-ho, ho sofregeixes tot plegat amb el rumor del dia en matèria de fitxatges, enèsima cortina de fum de certa premsa interessada a insistir comercialment en els reforços malgrat la sanció de la FIFA, resultarà que no hauries de fer altra cosa en la vida més que estar pendent del Barça. Ah! I el tal Ariedo Braida és, només faltaria, el millor que ens ha passat des de Kubala, si fem cas de la premsa oficial i oficialista. És evident que, prioritzant l'atenció sobre els hipotètics reforços, pretenen passar les eleccions a terreny secundari, de titular a un simple breu. El que els interessa per perpetuar-se. I això, sense fixar-nos en el bocamoll d'en Rexach, especialista a ficar-se allà on no el demanen.

Mai no queda temps de res més. No hi ha espai per demanar explicacions per l'escàndol de Viagogo, per exigir que algú ens aclareixi com és possible comprar entrades caríssimes per al clàssic a internet sense que s'hagin posat a la venda i que ens detalli qui hi guanya, amb l'evident negoci. Tampoc hi ha temps per analitzar que el vicepresident Faus qualifiqui com a “hipocresia” el recel generat per la neteja d'imatge que la dictadura de Qatar realitza gràcies a la samarreta del Barça. Ni ens deixen l'oportunitat de recordar-li que aquest club es va fer fort a còpia de suportar 43 anys de règims totalitaris, desgràcia que no desitges a cap habitant del planeta si tens mínimament clar el sentit del concepte democràcia. No ho podem retenir tot, no ens podem fixar en la manera com escombren misèries sota la catifa sistemàticament perquè, ara i aquí, ja estem acabant amb el fluix matx de Granada per passar de pet a la copa. Riu-te'n, dels que amaguen la boleta a la Rambla. Amb aquests gestors, el Barça recorda el conte del dit i la lluna. En lloc de fixar-nos en la bellesa del satèl·lit, mirem el dit que ens assenyala la seva voluntat de despistar. Gasten un munt d'energia a evitar que constatem tantes carències. Total, com que això de pensar no fa per al futbol... Si ho féssim, arribaríem a preguntar-nos, per exemple, si el president imputat i aviat processat encara es veu amb cor de liderar la candidatura oficialista malgrat la seva situació judicial.