Un avís molt seriós a tot Europa que disposem d'un instrument de primera classe i amb marge de millora. Aquest és el missatge que va donar el Barça al camp del City. La demostració d'intensitat i de qualitat de la primera part no es recordava des de feia molt de temps. Uns primers 45 minuts molt ben jugats, amb un rondo majestàtic interpretat amb rapidesa, mobilitat i intencionalitat com marca el model original. És a dir, res a veure amb els serials de passades previsibles, inofensives i per adormir les cabres que han sovintejat en les dues temporades anteriors, amb un sistema absolutament desfigurat i en trista regressió. Perquè les coses són com són. Amb tots els matisos que vulgueu, però ara l'equip pot interpretar els partits de dues maneres distintes.

El contrast va ser inesperat, tot s'ha de dir, amb la manera impròpia com va sortir l'equip a jugar la segona part. Perquè era evident que el City reaccionaria i és comprensible que durant el segon acte tingués el seu moment –per això estan forrats de pasta, tenen jugadors de primer nivell i, a més, jugaven a casa–, però no es poden concedir tants córners ni ocasions claríssimes en els primers cinc minuts després de la represa. Això és de calaix. La Champions és l'autèntic far west del futbol i a l'hora de desenfundar, una imperceptible dècima de segon pot ser definitiva per acabar al clot dels perdedors.

L'expressió màxima de joc del Barça a l'Etihad Stadium es va personificar en el nostre Leo Messi. Va firmar una obra mestra que em fa pensar en les grans òperes de l'incomparable repertori romàntic, que com saben vostès, si són aficionats a la lírica, gairebé sempre acaben molt malament. “Un bacio ancora... Ah!... un altro bacio” i Otel·lo mor per la ferida que ell mateix es provoca clavant-se una daga. Minut 93 i Messi falla el penal que ell mateix ha provocat. Però mentre que el final tràgic del personatge verdià és irreversible, la pena màxima del crac de cracs quedarà en simple anècdota quan d'aquí no sé quants dies –aquest calendari dels encreuaments és una presa de pèl– eliminem el City al Camp Nou. Per cert, no vull deixar de mencionar el greuge de la UEFA no incloent Messi en el seu onze ideal de la jornada dels vuitens: una manca de respecte i un insult al futbol que coincideix en el temps amb el
que Rita Barberá va ser capaç de fer amb el valencià.

I si Messi és el geni, amb Luis Suárez tenim el franctirador d'elit imprescindible per afrontar amb garanties les missions d'alt risc. Fa setmanes que guardo a la nevera una contraportada sencera dedicada a aquest personatge, en què reivindicava les moltes coses que la seva incorporació ha aportat al joc ofensiu de l'equip. Messi i Neymar han d'estar encantats de la vida de tenir aquest autèntic guerriller de l'àrea davant seu netejant-los el camp de batalla. Era evident, d'altra banda, que més d'hora que tard començaria a foradar xarxes rivals. Els seus dos gols a Manchester són de manual del 9 pur de tota la vida. Per a la candidatura a la Champions d'enguany necessitàvem un tipus com Suárez. I m'agrada que s'emprenyi com una mona quan el canvien. La seva cara a la banqueta del Nuevo Los Cármenes després d'una substitució estalviable –ell s'hi trobava bé en aquell camp de patates, olorava sang i ara necessita fer més gols– és la del Suárez en estat pur.