Cada dia, el nostre país coneix una munió de migracions temporals que afecten milions d'habitants. Això afecta especialment l'àrea metropolitana de Barcelona –des del Maresme fins al Baix Llobregat, el Garraf i el Vallès, tant oriental com l'occidental–, però també les àrees metropolitanes de les altres tres capitals catalanes i moltes altres comarques de l'interior i el litoral del país. És la gent que es desplaça diàriament per anar a la feina o per portar els fills a l'escola. El fenomen assoleix la seva màxima intensitat en les denominades hores punta.

Es podria pensar que els caps de setmana, en no ser dies feiners, aquest fenomen no es dóna. I certament no es dóna amb la mateixa intensitat ni a les mateixes zones geogràfiques. Però també hi ha un tràfec important. Per comprovar-ho només cal veure el trànsit que hi ha a primera hora dels dissabtes i diumenges. No és la gent que es desplaça a la feina, sinó pares que de bon matí acompanyen els fills a prendre part en les diverses competicions esportives (futbol, basquet, handbol, natació, gimnàstica, hoquei, atletisme...) que se celebren els caps de setmana arreu del país. Al mateix temps, un altre conjunt considerable de la població aprofita els caps de setmana per desplaçar-se per fer activitats esportives (senderisme, esquí, escalada, ciclisme, hípica...). En definitiva, un país que, com molts altres del nostre entorn, es mou força combinant el lleure amb l'esport.

La pràctica de l'esport no és pas nova a casa nostra. Tot el contrari, gaudeix d'una llarga tradició que historiadors com Carles Santacana, Xavier Pujadas i Jordi Badia, entre d'altres, han estudiat prou bé. La tradició de la pràctica de l'esport com un complement del lleure, de les pràctiques higièniques i de la formació ciutadana va arrencar en el darrer terç del segle XIX amb l'aparició dels primers equips de futbol (club de futbol Palamós, fundat el 1898; Futbol Club Barcelona i Català Futbol Club, 1899) i de les primeres entitats dedicades a l'esport (Centre Excursionista de Catalunya, 1876). A cavall dels segles XIX i XX van sorgir entitats, com ara l'Ateneu Enciclopèdic Popular (1902, estudiat per Ferran Aisa), que combinen la formació cultural de les classes populars amb activitats esportives –gimnàstica, excursions, sortides a la natura...–. Finalment, el president del Barça assassinat pels franquistes en començar la Guerra Civil, Josep Sunyol, va teoritzar sobre la importància de l'esport en la formació dels ciutadans que va resumir en la fórmula “esport i ciutadania”.

Aquesta vocació per l'esport de base forma part de l'ADN de la nostra societat i de la seva tradició històrica. La conreen els clubs més importants (Barcelona, Espanyol, Joventut...), però també clubs modestos de barri i de petites localitats i diverses associacions que són en la base d'aquesta densa xarxa d'activitats que l'esport genera a casa nostra. Una vocació que ni tan sols el franquisme va ser capaç d'estroncar. Al contrari, durant la negra nit de la dictadura moltes d'aquestes associacions, malgrat la manca de recursos, van contribuir a mantenir viu el sentiment de catalanitat, de superació i de valors ciutadans que la dictadura negava. I, és bo recordar-ho en uns moments en què l'escomesa contra el procés català per part de l'aparell de l'Estat espanyol (cal recordar la recent sentència del Tribunal Constitucional sobre la llei de consultes i el nou 9-N i la sanció de tres anys d'exclusió del càrrec imposada pel Consell General del Poder Judicial al jutge Santiago Vidal) intenta trencar els vincles de cohesió social i de tradició històrica que comparteixen els ciutadans de Catalunya. Ens equivocaríem greument si davant l'escomesa oblidéssim tot allò que aporta i que suposa l'esport a casa nostra com a mecanisme de formació no només esportiva sinó també ciutadana.