Tothom té les aficions més personals, les adhesions més afectives, sent els colors que ha defensat corrent més o menys, fins i tot dient que córrer és de covards, com va dir Rexach, però hi ha un dia que per totes aquestes raons hom ha de saber què pot dir o no, i menys de forma pública, que has de tenir lleialtat als teus per damunt de totes les consideracions i que, en cas d'haver estat un bocamoll, t'has de mantenir en el teu paper; si no, et neix la idea sobre aquella persona professional del Barça de frivolitat, bon vivant i persona que només mira per ell mateix. Hem de superar aquesta etapa de companyonia nostàlgica. Avui, ser del Barça, ser un professional del Barça, fins i tot per a un exjugador i exentrenador, vol dir compromís a totes. Ser més del club que la samarreta. El futbol mou passions, afectes al nivell de l'amor més intens i que des de fora semblen de boig. Passa a tot arreu, en tots els esports i en totes les dimensions, però amb una particularitat: ser del Barça és més, hi ha un afegitó moral i prepolític, democràtic i d'uns valors que no es poden mai decebre. Per això, el Barça té presidents perseguits o afusellats i és un univers sense parió en l'esport mundial. No és aquesta cap altra la raó de tanta intervenció judicial si ho comparem amb altres clubs i actuacions en què les lleis es conculquen ara i sempre, en què tot el que es nega al Barça són facilitats i mirar a l'altra banda.

Rexach va ser un jugador diferent, únic en la seva forma tan lliure de ser; l'admirava i em feia entendre conceptes esportius nous. Després, amb Cruyff, va canviar la nostra trajectòria sota el franquisme i va triomfar per damunt de Transició a l'espanyola y olé. Potser li ha arribat l'hora de deixar que els qui parlin siguin els professionals d'avui. Em sembla que ha de posar el rellotge a l'hora, anar a tribuna i explicar de l'ahir propi; dels altres, millor que calli o abans pensi el que diu. Mai no ha estat gaire xerraire; ara, no el volem acusar de bocamoll. L'apreciem.