Dissabte la selecció italiana de rugbi va tornar a fer història, en aconseguir el seu segon triomf de tota la seva història en el torneig Sis Nacions com a visitant, un altre cop a Escòcia. L'anterior va ser l'any 2007 contra el mateix rival. El partit va tenir tota l'èpica de les grans victòries: Itàlia ja perdia en els 20 segons de joc, i abans dels primers 10 minuts de joc ja anava 10-0 en el marcador. Un gran joc d'equip, però, i un assaig de penalitat en els segons finals del matx van donar una victòria molt merescuda als azzurri.

En veure que l'italoaustralià Luke McLean era escollit man of the match no vaig poder evitar fer un repàs ràpid a tots els jugadors estrangers d'ancestres italians que defensen la samarreta blava. McLean és australià, però els seus avis materns van emigrar de la península Itàlica cap a Oceania a la recerca d'un futur millor. El mateix cas de Tommy Allen i Kris Burton.

L'Argentina també ha estat un bon planter de jugadors per a la selecció italiana. El capità Sergio Parisse (que dissabte va fer un partit extraordinari), el mític Martín Castrogiovanni, Matías Agüero, Santiago Dellapè, entre d'altres.

Hi ha qui diu que això va en contra dels jugadors italians que no arriben a la selecció perquè està plena d'estrangers. No es pot comparar, però, Itàlia amb Qatar, per exemple, que basteix seleccions esportives a cop de talonari amb jugadors sense cap lligam familiar amb el país. Itàlia ha tret un profit extraordinari de la seva diàspora. És un precedent magnífic per al futur del rugbi català, quan la independència li torni el dret a competir internacionalment que li va arrabassar el franquisme. A l'Argentina, sense anar més lluny, hi ha excel·lents jugadors de rugbi d'origen català, com ara Horacio Agulla i Marcelo Bosch. Per no parlar del jove barceloní Jordi Murphy, que s'està lluint amb Irlanda. Quan arribi el moment, Catalunya també podrà aplicar el concepte de mare pàtria o motherland que tan bé ha anat històricament a Espanya i Itàlia.