A Charly li van col·locar una trobada informal, una mena de sopar-col·loqui, i una mica més i es torna a calar foc al Barça. Home, en aquestes situacions, el més convenient hauria de ser que el conferenciant, el protagonista o la persona que s'ha d'exposar en públic, per molt informal que sigui l'escenari, marqui el territori i les regles del joc. Ja sabem com és aquest món, en què deixes caure una gràcia i se n'acaben assabentant a l'altra punta del planeta en un instant. Per tant, un discret: “Això que parlem queda entre nosaltres” o:“Si hi ha premsa, només es poden utilitzar les paraules que digui davant d'un micro” l'haurien protegit.

Si uns col·legues han cregut convenient que una exposició pública d'un personatge es pot plasmar en format entrevista, no seré jo qui ho censuri, encara que es tracti d'unes declaracions del mes de setembre que surten publicades el darrer dia de febrer. Si en algun lloc s'hagués especificat el context que envoltava les paraules de l'extècnic barcelonista, segur que la cosa s'hauria entès millor. El Charly se n'ha sortit dient que ell va assistir a una trobada i que va fer alguna broma i va dir alguna parida, coses que solem fer en ambients de molta confiança esperant dels interlocutors la màxima discreció o, en el pitjor dels casos, que les paraules expressades no acabin resultant un problema. Per sort no han estat un problema, de moment, tot i que sabem que Messi menjava massa pizzes l'any passat i que part de l'emprenyament entre Pep i Tito va ser per una oferta del United, cosa estranya.

De tot el que ha envoltat aquest fet, a mi només m'interessa una cosa, que crec que comparteixen molts col·legues: respecte a l'exposició pública dels protagonistes. A poc a poc, potser per la sobredimensió amb què sovint són rebudes les declaracions dels esportistes d'elit o per les pràctiques periodístiques, tots alhora hem anat matant la gallina dels ous d'or. Em refereixo al fet que cada cop és més difícil acostar-se a un esportista, ja que cada dia ens veuen més com enemics i menys com a part del negoci i que unes declaracions com les del Charly, esportives al cap i a la fi, amb una mica del seu toc, haurien d'encaixar bé en aquest món per sinceres, fins i tot informatives i, en canvi, una mica més i l'escombren.

Amb aquest format, potser el periodisme fa un pas enrere novament, i un personatge que era força abastable, al final girarà cua quan ens vegi perquè no li posem un micròfon o demanarà carnets quan el convidin ni que sigui a prendre un cafè.

Malgrat que hem estat a punt de veure novament foc a can Barça, ens deixa la consciència tranquil·la el fet que si s'hagués produït, el foc no hauria estat enemic. Després de sentir anys i anys parlar de l'enemic extern, en els darrers temps ha quedat palès que el Barça no necessita enemics externs perquè trontollin els fonaments del Camp Nou. Un episodi d'això el tenim amb el nou xou dels jutjats, aquest cop per incompliment de contracte per part de la junta.