Opinió

Les parides de l'amic Charly

Cada cop
és més difícil acostar-se a
un esportista,
ja que cada dia ens veuen més com a enemics

A Charly li van col·locar una tro­bada infor­mal, una mena de sopar-col·loqui, i una mica més i es torna a calar foc al Barça. Home, en aques­tes situ­a­ci­ons, el més con­ve­ni­ent hau­ria de ser que el con­fe­ren­ci­ant, el pro­ta­go­nista o la per­sona que s'ha d'expo­sar en públic, per molt infor­mal que sigui l'esce­nari, mar­qui el ter­ri­tori i les regles del joc. Ja sabem com és aquest món, en què dei­xes caure una gràcia i se n'aca­ben assa­ben­tant a l'altra punta del pla­neta en un ins­tant. Per tant, un dis­cret: “Això que par­lem queda entre nosal­tres” o:“Si hi ha premsa, només es poden uti­lit­zar les parau­les que digui davant d'un micro” l'hau­rien pro­te­git.

Si uns col·legues han cre­gut con­ve­ni­ent que una expo­sició pública d'un per­so­natge es pot plas­mar en for­mat entre­vista, no seré jo qui ho cen­suri, encara que es tracti d'unes decla­ra­ci­ons del mes de setem­bre que sur­ten publi­ca­des el dar­rer dia de febrer. Si en algun lloc s'hagués espe­ci­fi­cat el con­text que envol­tava les parau­les de l'extècnic bar­ce­lo­nista, segur que la cosa s'hau­ria entès millor. El Charly se n'ha sor­tit dient que ell va assis­tir a una tro­bada i que va fer alguna broma i va dir alguna parida, coses que solem fer en ambi­ents de molta con­fiança espe­rant dels inter­lo­cu­tors la màxima dis­creció o, en el pit­jor dels casos, que les parau­les expres­sa­des no aca­bin resul­tant un pro­blema. Per sort no han estat un pro­blema, de moment, tot i que sabem que Messi men­java massa piz­zes l'any pas­sat i que part de l'empre­nya­ment entre Pep i Tito va ser per una oferta del Uni­ted, cosa estra­nya.

De tot el que ha envol­tat aquest fet, a mi només m'interessa una cosa, que crec que com­par­tei­xen molts col·legues: res­pecte a l'expo­sició pública dels pro­ta­go­nis­tes. A poc a poc, pot­ser per la sobre­di­mensió amb què sovint són rebu­des les decla­ra­ci­ons dels espor­tis­tes d'elit o per les pràcti­ques periodísti­ques, tots alhora hem anat matant la gallina dels ous d'or. Em refe­reixo al fet que cada cop és més difícil acos­tar-se a un espor­tista, ja que cada dia ens veuen més com ene­mics i menys com a part del negoci i que unes decla­ra­ci­ons com les del Charly, espor­ti­ves al cap i a la fi, amb una mica del seu toc, hau­rien d'encai­xar bé en aquest món per sin­ce­res, fins i tot infor­ma­ti­ves i, en canvi, una mica més i l'escom­bren.

Amb aquest for­mat, pot­ser el peri­o­disme fa un pas enrere nova­ment, i un per­so­natge que era força abas­ta­ble, al final girarà cua quan ens vegi perquè no li posem un micròfon o dema­narà car­nets quan el con­vi­din ni que sigui a pren­dre un cafè.

Mal­grat que hem estat a punt de veure nova­ment foc a can Barça, ens deixa la consciència tran­quil·la el fet que si s'hagués produït, el foc no hau­ria estat ene­mic. Després de sen­tir anys i anys par­lar de l'ene­mic extern, en els dar­rers temps ha que­dat palès que el Barça no neces­sita ene­mics externs perquè tron­to­llin els fona­ments del Camp Nou. Un epi­sodi d'això el tenim amb el nou xou dels jut­jats, aquest cop per incom­pli­ment de con­tracte per part de la junta.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)