“M'estimo més que el meu equip remati vint vegades a porteria que no tenir el setanta per cent de la possessió i xutar només deu vegades.” Aquesta afirmació la sosté l'entrenador del Vila-real, Marcelino García Toral, com a corol·lari quan desenvolupa la resposta a la interrogació del títol. La reflexió sobre aquesta pregunta, a la qual m'he animat a afegir-me arran del document que ha elaborat @EnricSoriano_ a través de Twitter (hi té compte farcit d'aportacions magnífiques i de reflexions imprescindibles, altament recomanable), genera mil i una reaccions, a tots nivells, perquè, òbviament no té una resposta única. Malament aniria si fos així! Fent un cop d'ull al document que feia referència i a altres definicions es veuen clarament dibuixades les diverses tendències que conviuen en el futbol d'elit. Un exercici engrescador de fer és buscar el denominador comú entre respostes tan variades.

Un dels conceptes que figura en moltes de les respostes és equilibri, referit a l'estructura de l'equip. L'explicació més gràfica i planera, la va oferir Marcelino diumenge passat al Bernabéu després del Madrid-Vila-real: “Si Ancelotti no hagués fet entrar un jugador del perfil d'Illarramendi, amb molta probabilitat haurien pogut perdre el partit.” Ancelotti, doncs, va buscar equilibrar el seu equip amb un migcampista de característiques defensives per evitar que el Madrid es partís i que el Vila-real tingués l'espai i el temps per fer contraatacs o transicions ràpides. Els aficionats, però, van xiular el canvi d'Illarra per Isco.

Un altre concepte present és identitat: disposar d'uns trets característics, d'un model i, el que és més important, dissenyar els entrenaments pensant en els automatismes i les relacions entre els jugadors que reclama aquesta aposta; una aposta que no s'ha de concebre des del dogmatisme, sinó des de la versatilitat, en funció del rival, de la competició, de la pròpia circumstància del partit. I aquí és on entra el tercer element que té un pes primordial per determinar quan, individualment o col·lectivament, es juga bé: és la capacitat del jugador i de l'equip de llegir el partit, d'entendre el joc, d'interpretar quina és la millor opció. Aquest és un dels punts més complicats, però alhora que més motiva un entrenador. El de fer entendre al jugador que durant el partit hi haurà múltiples variants i que no es pot respondre de manera monolítica, sinó que els estímuls externs han de generar diverses resolucions. Per fer-li visualitzar hem de mostrar la lògica interna del model pel qual apostem, raonar-li com i amb quin objectiu volem ocupar l'espai, quin tipus d'interaccions volem que estableixi amb el lateral, amb l'interior, amb el punta, etc., en funció dels moviments que aquests li proposen. I la materialització de tot s'ha de fer en els entrenaments: han d'esdevenir recreacions d'escenaris tan propers al joc real com sigui possible, en què els jugadors disposin del marc adequat per generar les claus mestres que els permetin gestionar amb èxit la incertesa i trobar les respostes encertades a les exigències que planteja el contrari, sense perdre els punts essencials de la pròpia identitat.