Cada estiu, entre el riu de noms i estira-i-arronses sobre fitxatges, em tempta la possibilitat d'oferir al lector un manual d'instruccions que li faciliti un posicionament equidistant entre la veritat i la mentida que pot haver-hi rere cada especulació. El consell mare diria que tot allò que en un període de mercat s'escolti o es llegeixi sigui entès com un espectacle inherent al futbol, però que posats a discernir què hi ha del cert en cada opció de fitxatge que es fa pública, es tingui present que en el complex entramat que conformen jugadors, representants, clubs, ara també marques comercials i, des de sempre, alguns dirigents a títol particular, tot allò que es fa públic pot tenir tant de veritat –per això també la dificultat del periodista per discernir-ho– com de falsedat col·locada en el tauler a benefici d'algú. L'exemple més corrent, aquell en què un jugador o el seu agent parlen públicament d'una oferta que només fa d'esquer per treure una millora salarial del club actual. La temptació d'advertir el lector que, de totes les misses que senti en matèria de fitxatges, se'n cregui la meitat –perquè hi ha mitjans i mitjans–, s'eleva gairebé a la categoria de necessitat moral quan assistim a un circ com el d'aquestes setmanes. Al marge de si la sanció de la FIFA és justa o no, el Barça no pot fitxar fins l'encara llunyà gener del 2016, però, en canvi, els mitjans connivents amb la directiva de Bartomeu especulen amb noms de futuribles blaugrana com si el fitxatge es pogués consumar demà. En un intercanvi de favors, la premsa oficialista s'ha avingut a la cortina de fum que endinsa l'opac i alhora exhibicionista món del mercat futbolístic en la tercera dimensió. Perquè fins ara es tractava d'especular amb tal o tal altre jugador per tapar a temps alguna misèria, però ara el joc va de fer sortir noms i més noms fins a crear una gran nuvolada que faci creure que la impossibilitat de fitxar és només un miratge dels que defensem les coses tal com són.