Martingales
Els White Sox de Chicago eren el millor equip de beisbol dels Estats Units. És a dir, del món. Els campions de la lliga americana de 1919 i els grans favorits per a les sèries mundials, que ja havien guanyat dos anys abans. Però, contra tot pronòstic, i com ja esperaven alguns malpensats, van perdre. Tot i que també a ells, com a l'Holanda del 74, se'ls recorda més que als guanyadors: l'any següent, el gran jurat va concloure que els White Sox, l'equip referencial de l'esport nacional nord-americà, s'havia deixat guanyar per diners provinents de les apostes. La martingala, finançada pel gàngster i ludòpata Arnold, Ace, Rothstein, és la Moby Dick de les estafes esportives de sempre.
Cada cop que torna a aflorar la sospita de la compravenda de partits em podria venir al cap aquell Marsella campió d'Europa i caigut en desgràcia, o el calciopoli –aquest de fa quatre dies–, però el que recordo és aquesta vella i educativa història de beisbol i herois caiguts. Ara que qui està en el punt de mira és sobretot l'entranyable Osasuna, i que la sospita esquitxa el Betis, l'Espanyol, el Valladolid i el Getafe, tots infinitament més modestos que l'Olympique de Tapie i la Juve de Moggi, m'agrada recordar que els White Sox eren un equip gran. I que el desconcert que deu recórrer l'espinada dels aficionats dels clubs sota sospita, més enllà de les reafirmacions públiques de fe en els seus –o els nostres– quan els micròfons invasors exigeixen als seguidors paraules –i opinions, i tot!–, ens pot assaltar un dia a tots, sigui quina sigui la religió futbolera que professem.
Penso en els White Sox, i les raons que van esgrimir els vuit jugadors que van ser condemnats i expulsats per a tota la vida de la competició. En les queixes pels sous baixos i la mala maror, que va facilitar la caiguda en la temptació, entre la plantilla i el propietari de l'equip, un Charles Comiskey garrepa fins al punt de cobrar als jugadors per rentar l'uniforme, o si més no això diu la llegenda, que ja se sap que és el que compta. Hi penso perquè avui, el futbol espanyol –i mundial!– està farcit d'empresaris d'usos i costums gens modèlics, i també de clubs endeutats i de futbolistes que no cobren. Un còctel carregat al qual poden afegir, per donar-hi color, sabor i graduació, les apostes que cada cop s'anuncien més perquè cada cop mouen més diners.
De la història trista i sòrdida dels White Sox, que no van tornar a guanyar unes sèries mundials fins quasi nou dècades després, convé, abans de començar a assenyalar i posar creus amb l'alegria habitual, recordar també Joe, Shoeless, Jackson, l'estrella d'aquell equip maleït, el jugador amb els millors números de la final trucada i l'únic dels vuit empestats la culpabilitat del qual segueix sense estar prou clara. Jackson mai va poder tornar a jugar com a professional, i mai va deixar de vindicar la seva innocència. Després de ser sancionat, es va dedicar a rentar la roba. Literalment: l'home va muntar una bugaderia.