Si en lloc de l'inofensiu Schalke 04 –que quan el veus jugar no pots evitar de pensar que si s'ajuntessin uns quants entusiastes miners de la conca del Ruhr potser ho farien millor– en la Champions els hagués tocat un equip amb cara i ulls, avui a la planta noble del Bernabéu hi hauria acumulats més calçotets bruts que en un congrés de caganers de pessebres vivents. Segurament.

Diuen que el futbol és un estat d'ànim, i ells estan molt tocats i ara era el moment just per ensorrar-los definitivament. Una llàstima. El que sí que és evident, però, és que al club fundant pels germans Padrós impera el desconcert més absolut. Ningú no s'explica com no van ser capaços de guanyar a casa un Vila-real que, tot i que havia jugat entre setmana l'Europa League i que va sortir amb una alineació farcida de suplents, si Carleto, com li diuen ara (què lluny que ens queden aquells dies en què Don Carlo era lloat per la seva capacitat de gestionar el vestidor i el seu sentit comú tàctic...), no hagués tret Isco i hagués posat Illarra probablement s'hauria acabat emportant els tres punts; ni la incapacitat supina per treure res de positiu contra un Athletic amb l'autoestima pels núvols després de la victòria contra l'Espanyol, en un partit, però, molt exigent i que va suposar un desgast molt considerable per a l'equip de Valverde.

No hi ha respostes. Immediatament després de la derrota, Jorge Valdano, el filòsof, feia aquesta anàlisi textual als micròfons de la Cadena SER: “Ni Cristiano és Cristiano, ni Benzema és Benzema, ni Bale és Bale.” Massa simple. Cap frase enginyosa/empalagosa de Valdanágoras manllevada d'algun manual tronat de filosofia. Tòpics. Tensió. Nervis. Molts nervis. El clàssic els fa pànic: Messi, Suárez, Neymar... La setmana ha estat dura. El senyor Pérez Rodríguez visitant els jutjats i traient foc pels queixals. Estat de xoc.

Paral·lelament... Oh, mon Dieu!, nosaltres som líders en solitari en la lliga, amb més gols a favor (76) i menys en contra (16) que cap altre equip i amb Leo Messi com a pitxitxi; a més, ja som finalistes de la copa després de superar un molt bon equip, el Vila-real (amb els titulars i no com al Bernabéu, permetin-me que insisteixi) per un global de 6-2 i tenim l'eliminatòria vital dels vuitens de la Champions molt ben encarada. Certament, tot crida a l'eufòria.

Però de la mateixa manera que l'endemà de la desfeta d'Anoeta vaig escriure que no em resignava a no guanyar la Champions i que em vaig manifestar comprensiu amb l'ensopegada contra el Màlaga que, en cap cas, em provocava una falta de confiança, ara, quan escolto la paraula triplet em ve de gust fer el que en podríem dir un Duran i Lleida (ja saben, quan va escriure allò de: “Sento la necessitat de dir-ho”, abans de carregar contra el jutge Vidal) i, molt modestament, però amb la mateixa rotunditat, sento també la necessitat de dir que és justament ara quan hem de tocar de peus de terra i fugir de falsos deliris.

Ells es refaran, recuperaran lesionats i ja veurem qui remena les boles en el proper sorteig de la Champions. I nosaltres, per començar, hauríem de ser conscients que si contra el City juguem com ho vam fer al Madrigal i en la primera part d'ahir contra el Rayo, haurem comprat la loteria sencera per acabar la nit desolats i amb plors. No abaixem la guàrdia. Ara, no.