Els explicava, fa quinze dies i en aquest mateix espai, el temps que va haver de passar perquè Adel Mechaal obtingués la nacionalització des que va sol·licitar-la. Quatre anys i dos mesos. “A les 9.34 h del matí, a la pàgina del ministeri sortia”, ens explicava en una entrevista que vaig voler recuperar de l'hemeroteca, una setmana després que el palamosí guanyés els títols estatals de 3.000 i 1.500 metres en pista coberta.

Recordo una de les enèsimes explicacions sobre les característiques dels diferents mitjans de comunicació de masses. Totes van ser quan, encara, el messies de les xarxes socials que visita un cop a l'any Barcelona no havia inventat el mitjà que va fer servir l'Adel per exposar diumenge passat, i en un escrit amb sis arguments –la posició, crec que poc valorada des de les tribunes, que va ocupar en la final de l'europeu–, la seva versió dels fets ocorreguts en les anteriors 24 hores. Deia, la professora de vés a saber quina matèria que els diaris eren una mena de notari de la quotidianitat. Un pim pam ràpid i concís que seguia amb la ràdio immediatesa, la televisió el poder de la imatge...

Passaran els anys, i l'hemeroteca dirà que el dia que Mechaal corria la final dels 1.500 a Praga El Mundo publicava una entrevista a l'atleta del moment en què es posicionava políticament en el mateix sentit que va expressar en el titular que els recuperava aquí fa quinze dies: “Jo votaria clarament per la independència”, sortia publicat en l'edició de les Comarques Gironines d'El Punt Avui el 6 de febrer del 2013.

Abans de parlar amb ell, aquell dia 5, en tenia referència mitjançant Àngel Mullera, un altre que també havia estat sentenciat, perquè havien compartit un parell de concentracions en alçada. A Ifran (Marroc) i Font-romeu (Alta Cerdanya).

Adel acaba la seva exposició avisant que a partir d'ara no parlarà en públic, que ho faran els seus resultats.