Mentre descomptem les hores que falten per enfrontar-nos amb el City, amb l'obligació inexcusable de passar –i confio plenament que, si fem les coses bé, passarem–, hem estat una setmaneta entretinguts amb una estrena inesperada. Dels qui podrien ser els mateixos creadors de Celtiberia Show, un país de pandereta, ha arribat a les nostres pantalles Misión ATP: porque digo yo que silbar es delito, aquí no juega ni Dios.

És una burla a la intel·ligència que una exministra d'Educació i Cultura, expresidenta del Senat espanyol i expresidenta de la Comunitat de Madrid que és capaç de donar-se a la fuga després d'envestir la motocicleta d'un dels policies municipals que l'havien multat, i quedar-se tan tranquil·la, ara ens vulgui donar lliçons de comportament cívic amb la conya de les xiulades a l'himne espanyol i proclami que no hauríem ni de jugar la copa. Per cert, hi afegeixo jo, i que els nostres jugadors tampoc juguin amb la roja. Ok, milady? I tot plegat com a recurs miserable per pescar uns quants (o uns molts) vots brandant la bandera de l'espanyolisme més ranci. Ella és Esperanza Aguirre Gil de Biedma.

És altament irònic i significatiu que l'actual president de la LFP, un exdelegat provincial (per Osca) del partit feixista Fuerza Nueva, secundi ara la brillant idea –proposada per la senyora fugitiva anteriorment citada– de valorar la possibilitat de suspendre la final si la Marcha real i el rei Felip VI són escridassats. Ai, aquests tics que portem a l'ADN i que ens delaten! Del personatge excuso dir-ne res més; ja li vaig dedicar una contraportada sencera (El tal Tebas). Ell és, Javier Tebas Medrano.

I em resulta delirant veure com l'home probablement més poderós del país se'ns despatxa, amb tota la pompa d'una posada en escena solemne, per parlar-nos de campanyes de premsa orquestrades contra el seu club: l'entitat esportiva més protegida pels poders reals i fàctics del món, l'equip dels amors de José María Aznar, José Ignacio Wert, Mariano Rajoy... L'excusa de les baixes de Modric i James per justificar la baixada de nivell (“nos han destrozado”, va dir) o són una presa de pèl de l'amo o un intent d'explorar una faceta còmica que li desconeixíem... Ell és, Florentino Pérez Rodríguez. Mira que si aquell bon home del Schalke 04, en aquella ocasió en el temps afegit, quan li va caure –del cel– aquella pilota, dins l'àrea d'un Madrid més acollonit que el capellà que visitava la nena de L'exorcista, hagués xutat com s'esperava que ho fes un professional en lloc de fer-ho com un oficinista que piloteja amb els seus fills a la platja, el més espantós dels ridículs de la història de la Champions League s'hauria consumat. Quina llàstima! Finalment, i això ja és un manera de fer molt típica de qui es creu que està per sobre del bé i del mal, el senyor Pérez Rodríguez no va tenir cap mena d'escrúpol per mentir grollerament: “El Real Madrid no ha negat el seu estadi per a la
final.” Com a mínim que no ens prengui per
imbècils.

Acabo aquesta nota sobre comportaments esperpèntics citant el gran Groucho Marx, aplicable al tema de l'himne que tant els preocupa: “Senyors de l'orquestra, quan cobren per tocar? I quan cobrarien, per no tocar?”

PS. Si eliminem el City, que el Madrid (amb Casillas de titular, sisplau) es vagi calçant.