Men­tre des­comp­tem les hores que fal­ten per enfron­tar-nos amb el City, amb l'obli­gació inex­cu­sa­ble de pas­sar –i con­fio ple­na­ment que, si fem les coses bé, pas­sa­rem–, hem estat una set­ma­neta entre­tin­guts amb una estrena ines­pe­rada. Dels qui podrien ser els matei­xos cre­a­dors de Cel­ti­be­ria Show, un país de pan­de­reta, ha arri­bat a les nos­tres pan­ta­lles Misión ATP: por­que digo yo que sil­bar es delito, aquí no juega ni Dios.

És una burla a la intel·ligència que una exmi­nis­tra d'Edu­cació i Cul­tura, expre­si­denta del Senat espa­nyol i expre­si­denta de la Comu­ni­tat de Madrid que és capaç de donar-se a la fuga després d'enves­tir la moto­ci­cleta d'un dels poli­cies muni­ci­pals que l'havien mul­tat, i que­dar-se tan tran­quil·la, ara ens vul­gui donar lliçons de com­por­ta­ment cívic amb la conya de les xiu­la­des a l'himne espa­nyol i pro­clami que no hauríem ni de jugar la copa. Per cert, hi afe­geixo jo, i que els nos­tres juga­dors tam­poc juguin amb la roja. Ok, milady? I tot ple­gat com a recurs mise­ra­ble per pes­car uns quants (o uns molts) vots bran­dant la ban­dera de l'espa­nyo­lisme més ranci. Ella és Espe­ranza Aguirre Gil de Biedma.

És alta­ment irònic i sig­ni­fi­ca­tiu que l'actual pre­si­dent de la LFP, un exde­le­gat pro­vin­cial (per Osca) del par­tit fei­xista Fuerza Nueva, secundi ara la bri­llant idea –pro­po­sada per la senyora fugi­tiva ante­ri­or­ment citada– de valo­rar la pos­si­bi­li­tat de sus­pen­dre la final si la Marcha real i el rei Felip VI són escri­das­sats. Ai, aquests tics que por­tem a l'ADN i que ens dela­ten! Del per­so­natge excuso dir-ne res més; ja li vaig dedi­car una con­tra­por­tada sen­cera (El tal Tebas). Ell és, Javier Tebas Medrano.

I em resulta deli­rant veure com l'home pro­ba­ble­ment més poderós del país se'ns des­patxa, amb tota la pompa d'una posada en escena solemne, per par­lar-nos de cam­pa­nyes de premsa orques­tra­des con­tra el seu club: l'enti­tat espor­tiva més pro­te­gida pels poders reals i fàctics del món, l'equip dels amors de José María Aznar, José Igna­cio Wert, Mari­ano Rajoy... L'excusa de les bai­xes de Modric i James per jus­ti­fi­car la bai­xada de nivell (“nos han des­tro­zado”, va dir) o són una presa de pèl de l'amo o un intent d'explo­rar una faceta còmica que li des­co­neixíem... Ell és, Flo­ren­tino Pérez Rodríguez. Mira que si aquell bon home del Schalke 04, en aque­lla ocasió en el temps afe­git, quan li va caure –del cel– aque­lla pilota, dins l'àrea d'un Madrid més aco­llo­nit que el capellà que visi­tava la nena de L'exor­cista, hagués xutat com s'espe­rava que ho fes un pro­fes­si­o­nal en lloc de fer-ho com un ofi­ci­nista que pilo­teja amb els seus fills a la platja, el més espantós dels ridículs de la història de la Cham­pi­ons Lea­gue s'hau­ria con­su­mat. Quina llàstima! Final­ment, i això ja és un manera de fer molt típica de qui es creu que està per sobre del bé i del mal, el senyor Pérez Rodríguez no va tenir cap mena d'escrúpol per men­tir gro­lle­ra­ment: “El Real Madrid no ha negat el seu estadi per a la
final.” Com a mínim que no ens pren­gui per
imbècils.

Acabo aquesta nota sobre com­por­ta­ments esperpèntics citant el gran Groucho Marx, apli­ca­ble al tema de l'himne que tant els pre­o­cupa: “Senyors de l'orques­tra, quan cobren per tocar? I quan cobra­rien, per no tocar?”

PS. Si eli­mi­nem el City, que el Madrid (amb Casi­llas de titu­lar, sis­plau) es vagi calçant.