El barcelonisme ha viscut els últims dies preguntant-se quin dels dos partits era més important, si el del City o el del Madrid. Des de la immediatesa, i per allò que el partit més important és sempre el següent, s'entén que fins ahir la tria es decantés cap a la cita amb els anglesos, però tot i compartir la sensació generalitzada que la Champions és la competició de culte i la lliga un passatemps domèstic, per als que comencem a tenir una edat es fa molt estrany veure un Barça-Madrid rebaixat de jerarquia en la mateixa setmana que es juga. Abans de dir-li clàssic, subtil mot de reminiscència espanyola, n'havíem dit sempre partit del segle, i en els últims dies, ves per on, no ha guanyat ni la batalla de ser el partit de la setmana. Per més prestigiosa que sigui la Champions, sóc dels que penso que la competició que sempre cal tenir com a primer repte és la lliga, la de cada dia, la que per ordinària dóna més sentit a les coses extraordinàries. Però és que, a més, som davant un Barça-Madrid d'una dimensió insospitada fa només quinze dies, quan parlar de quatre punts era fer-ho de la distància que permetria als blancs fer-ne prou amb l'empat per deixar mig sentenciada la lliga. Ara, en canvi, els quatre punts són el forat segurament sense retorn que pot obrir el Barça en una lliga que, si després d'Anoeta o de la més recent derrota amb el Màlaga, ens haguessin dit que arribaria al duel de diumenge amb el guió de sortida que presenta, no ens ho hauríem cregut. I aquí és on rau la trampa ambiental que envolta el partit. Ningú no dubta que el duel contra els blancs serà difícil, però quan es relega el partit abans anomenat del segle a una mena de ressopó després del plat fort de la setmana, es delata un cert desori que, per sort, la història té un argument de pes per combatre. El Barça no ha trobat encara mai com ser campió d'Europa sense guanyar aquell mateix la lliga. Dada que, més que ordenar la resposta, fa estèril la pregunta.