Sap greu, però el Madrid ja és aquí. Sap greu perquè després de la majúscula exhibició de Leo Messi dimecres al Camp Nou toca girar full. Els futbolistes coneixen la llei del futbol, la que oblida tot el que vas fer ahir i només fixa l'atenció en el que fas avui. I avui ja toca el Madrid. Bé, amb un petit parèntesi per conèixer el rival en els quarts de final de la Champions. Per cert, ves que no sigui el mateix Madrid!

El partidàs del futbolista argentí contra el Manchester City trigarà a marxar de la memòria culer. És cert que no va marcar cap gol, però hi ha dues qüestions que cal destacar: una, els números: 80 intervencions (estadística una mica inferior a la que tenia en la seva millor època al Pep team, però propera), vuit passades de gol, una de les quals va acabar amb la diana de Rakitic, set xuts, només quatre pilotes perdudes i, atenció, vuit pilotes recuperades, el doble que Mascherano! A més de jugar i fer jugar, va córrer com el que més. Els números del Carles Domènech fan feredat! Segona qüestió, encara més espectacular, la sensació que et queda al cos després d'haver vist el que va fer, ni números ni estadístiques, futbol en estat pur. Com el que jugàvem al pati de l'escola, el de divertir-se perquè sí, molts contra molts amb la mateixa bata, però coneixedors sempre de qui anava amb qui, el d'anar i tornar sense pensar, el d'atacar i defensar-se com el setè de cavalleria, amb rauxa i sense seny, tots amunt i tots avall, el de provar una sotana o una passada impossible, el que s'acabava amb la sirena del final de la mitja hora lliure. A Messi, a la gespa del Camp Nou, només li va faltar jugar amb l'entrepà a la mà, mossegant entre driblatge i driblatge o mentre tornava al seu camp després de cada gol. Un meravellós caos.

Allò que dèiem. El Madrid, diumenge. A les 21 h. Acceptant el repte del caos. O més ben dit, donant-li la benvinguda perquè els blancs fa anys que l'abracen. A córrer? Perfecte! A cops? I tant! Casillas i la BBC? Som-hi! Segurament ningú millor que Ronaldo, Benzema, Bale i el Real Madrid domina millor l'exercici de robar i contraatacar amb espais. Bé, potser ja no. Potser ara Messi, Suárez, Neymar i companyia ja en són tan especialistes com ells, tal com demostren en la nova posada en escena blaugrana. El Manchester City hauria pogut marxar del Camp Nou amb un sac de gols si no hagués estat per la portentosa nit de Joe Hart, però, dins de l'anada i tornada, va rebre el miraculós regal d'un penal que el podria haver posat en l'eliminatòria. És el perill de jugar confiant en la contundència a les àrees, a la teva i a la rival. Si ets el Barça, normalment surt bé… tot i que de vegades, poques, no. Alerta doncs, perquè aquesta mateixa premissa val per al Real Madrid de Ronaldo.

Un dia, no fa gaire, Luis Enrique va portar el debat sobre córrer i el control al vestidor. Els pesos pesants, sabedors de la filosofia del seu entrenador, van expressar les seves opinions introduint grisos en la conversa. De vegades està bé jugar molt vertical, però en funció del moment del partit, el resultat i altres elements del joc, també està bé agrupar-se, mantenir el control del partit a partir de la possessió de la pilota i eliminar les possibilitats del rival d'acostar-se a la porteria pròpia. Luis Enrique, transparent com sempre, va exhibir la seva radicalitat en aquesta mena de plantejaments. Els pesos pesants es van mirar i algun fins i tot es va rascar el cap. El futbol del Barça és el del seu entrenador. I punt. Queda clar. Sense matisos.

Un últim apunt: que no es constipi Messi, l'únic home que sembla que té controlat el caos. Sempre sap amb qui va, sempre escull la millor opció, sempre et fa guanyar el partit i, a més, té temps d'acabar-se l'entrepà. Gloriós.