Després del clàssic, pot­ser que par­lem de la Cham­pi­ons, la com­pe­tició per excel·lència, la que més ens motiva i ens engresca, la que ens fa somiar des­perts i ens treu hores de son quan la tenim a tocar. Sin­ce­ra­ment, de Cham­pi­ons, mai no en tin­drem prou, perquè gua­nyar-ne és l'ale­gria més gran i els records que ens repara són eterns. Oi que no obli­da­rem mai les der­ro­tes dolo­ro­ses, aque­lles decep­ci­ons i aquell des­con­sol? Són feri­des que no aca­ben de cica­trit­zar, com la d'Ate­nes per a la gent de la meva gene­ració. I encara menys obli­da­rem les victòries: les copes d'Europa que hem alçat, el gol de Koe­man, aquell mira­cle del Belletti quan sem­blava impos­si­ble, els gols de l'Eto'o, de l'Henry i del Messi, l'Abi­dal amb l'ore­lluda a les mans, i sí, és clar, aquell gol de l'Ini­esta, que encara ploro de feli­ci­tat.

Par­lem de la Cham­pi­ons, perquè som a quarts i sem­bla que quedi molt, però només són cinc par­tits per a la glòria. La podem gua­nyar, segur que la podem gua­nyar! I ja ho sé, les teo­ries del bar­ce­lo­nisme són allar­ga­des. Diu la teo­ria que el Barça només gua­nya la copa d'Europa quan juga de cine, quan som els millors de l'uni­vers; que si no, no, que ens eli­mi­narà qui sigui abans de la final o que per­drem l'últim par­tit vés a saber com. Perquè un àrbi­tre ens robarà, perquè falla­rem un penal o bla-bla-bla... El típic pes­si­misme culer, el típic pes­si­misme català que ens fa petits. Doncs bé, les teo­ries hi són per reben­tar-les de tant en tant i aquesta tem­po­rada 2014/15 pot­ser tenim una sor­presa i gua­nyem la cin­quena. Sona força bé això de “la cin­quena”. Inte­ri­o­rit­zem-ho, no? Fem càbales, valo­rem com pot anar això de gua­nyar la Cham­pi­ons…

Pri­mer de tot, hem d'anar a París i inten­tar gua­nyar el par­tit. Les bai­xes de l'Ibra i el Ver­rati ens afa­vo­rei­xen i cal apro­fi­tar-ho per encar­ri­lar l'eli­mi­natòria. Després tin­drem la tor­nada al Camp Nou i tot el camp serà un clam, mou­rem les ban­de­res, can­ta­rem les nos­tres cançons i, no fotem, els nos­tres juga­dors són millors que els seus, així que, siguem hones­tos, el més pro­ba­ble és que pas­sem a semi­fi­nals. Després ens espera el sor­teig, les boles del sor­teig, aques­tes boles que tan­tes vega­des hem cri­ti­cat, però que algun dia també ens han d'afa­vo­rir, ni que sigui per estadística. Les boles de la Cham­pi­ons poden ser deter­mi­nants, perquè el Mònaco o la Juve poden ser els rivals de semi­fi­nals i això, aquest punt de sort, pot ser deci­siu.

I hem de pas­sar a la final, toqui qui toqui. Hem d'inten­tar-ho, hem d'arri­bar a Berlín i fer-ho tan bé com sigui pos­si­ble. Hem de gua­nyar una altra final, perquè ja fa dies que no en gua­nyem cap i no és bo anar ajor­nant les coses maques. Va, fem-ho. Direu que no és tan fàcil, però crec que havíem de par­lar de la Cham­pi­ons, perquè tenim dret a pen­sar en gran, perquè som un dels grans clubs d'Europa i hem d'aspi­rar a tot. I crec que n'havíem de par­lar i tenim dret a pen­sar que la podem gua­nyar, per mil raons i una més. Les mil raons, fran­ca­ment, són dis­cu­ti­bles, i podríem par­lar-ne una set­mana i pot­ser no ens posaríem d'acord, però tenim una raó super­la­tiva, un argu­ment deci­siu, tenim una carta gua­nya­dora, un àngel que ens pot guiar a l'èxit. La raó de més es diu Lio­nel Messi i juga amb nosal­tres. Per tant, con­fiança i espe­rança, par­tit a par­tit, a gau­dir dels pre­pa­ra­tius i siguem opti­mis­tes fins que no en tin­guem motius.