Després del clàssic, potser que parlem de la Champions, la competició per excel·lència, la que més ens motiva i ens engresca, la que ens fa somiar desperts i ens treu hores de son quan la tenim a tocar. Sincerament, de Champions, mai no en tindrem prou, perquè guanyar-ne és l'alegria més gran i els records que ens repara són eterns. Oi que no oblidarem mai les derrotes doloroses, aquelles decepcions i aquell desconsol? Són ferides que no acaben de cicatritzar, com la d'Atenes per a la gent de la meva generació. I encara menys oblidarem les victòries: les copes d'Europa que hem alçat, el gol de Koeman, aquell miracle del Belletti quan semblava impossible, els gols de l'Eto'o, de l'Henry i del Messi, l'Abidal amb l'orelluda a les mans, i sí, és clar, aquell gol de l'Iniesta, que encara ploro de felicitat.

Parlem de la Champions, perquè som a quarts i sembla que quedi molt, però només són cinc partits per a la glòria. La podem guanyar, segur que la podem guanyar! I ja ho sé, les teories del barcelonisme són allargades. Diu la teoria que el Barça només guanya la copa d'Europa quan juga de cine, quan som els millors de l'univers; que si no, no, que ens eliminarà qui sigui abans de la final o que perdrem l'últim partit vés a saber com. Perquè un àrbitre ens robarà, perquè fallarem un penal o bla-bla-bla... El típic pessimisme culer, el típic pessimisme català que ens fa petits. Doncs bé, les teories hi són per rebentar-les de tant en tant i aquesta temporada 2014/15 potser tenim una sorpresa i guanyem la cinquena. Sona força bé això de “la cinquena”. Interioritzem-ho, no? Fem càbales, valorem com pot anar això de guanyar la Champions…

Primer de tot, hem d'anar a París i intentar guanyar el partit. Les baixes de l'Ibra i el Verrati ens afavoreixen i cal aprofitar-ho per encarrilar l'eliminatòria. Després tindrem la tornada al Camp Nou i tot el camp serà un clam, mourem les banderes, cantarem les nostres cançons i, no fotem, els nostres jugadors són millors que els seus, així que, siguem honestos, el més probable és que passem a semifinals. Després ens espera el sorteig, les boles del sorteig, aquestes boles que tantes vegades hem criticat, però que algun dia també ens han d'afavorir, ni que sigui per estadística. Les boles de la Champions poden ser determinants, perquè el Mònaco o la Juve poden ser els rivals de semifinals i això, aquest punt de sort, pot ser decisiu.

I hem de passar a la final, toqui qui toqui. Hem d'intentar-ho, hem d'arribar a Berlín i fer-ho tan bé com sigui possible. Hem de guanyar una altra final, perquè ja fa dies que no en guanyem cap i no és bo anar ajornant les coses maques. Va, fem-ho. Direu que no és tan fàcil, però crec que havíem de parlar de la Champions, perquè tenim dret a pensar en gran, perquè som un dels grans clubs d'Europa i hem d'aspirar a tot. I crec que n'havíem de parlar i tenim dret a pensar que la podem guanyar, per mil raons i una més. Les mil raons, francament, són discutibles, i podríem parlar-ne una setmana i potser no ens posaríem d'acord, però tenim una raó superlativa, un argument decisiu, tenim una carta guanyadora, un àngel que ens pot guiar a l'èxit. La raó de més es diu Lionel Messi i juga amb nosaltres. Per tant, confiança i esperança, partit a partit, a gaudir dels preparatius i siguem optimistes fins que no en tinguem motius.