Molt de pressa

Estava pre­pa­rant l'arti­cle per a aquesta set­mana i volia par­lar de l'inici del cam­pi­o­nat del món de moto­ci­clisme i espe­ci­al­ment de la figura de Marc Márquez, un espor­tista d'èxit amb qua­tre títols de campió del món els últims anys i que afronta aquest cap de set­mana la pri­mera cursa amb l'espe­rit de sem­pre. I amb els rivals de sem­pre. Un espor­tista jove que sem­pre som­riu. Sem­pre fa bona cara corri on corri. Opti­mista patològic i com­pe­ti­dor com ningú.

I, de cop, això es va bar­re­jar amb la notícia de la mort del peri­o­dista Fer­nando Bor­derías. Podria dir peri­o­dista radiofònic, però pre­fe­reixo uti­lit­zar la paraula peri­o­dista. Amb tota la seva extensió. I no és més cert que bona part de la seva feina la va fer a la ràdio. Segur que Bor­derías hau­ria tin­gut una bona relació amb Márquez. L'hau­ria admi­rat, segur. I pot­ser li hau­ria fet sor­tir els colors. Bor­derías tenia empenta i atre­vi­ment. Conei­xia i dig­ni­fi­cava aquest ofici. Ho feia amb auto­ri­tat. No se l'havia de gua­nyar. La tenia. I se li reco­nei­xia. Abans i ara. Ho feia amb caràcter i acti­tud. Marc Márquez també ho ha acon­se­guit als cir­cuits. Ha gua­nyat cur­ses sense dis­cussió. Amb auto­ri­tat. Bor­derías va exer­cir la pro­fessió dig­na­ment. La va pres­ti­giar. Amb un tracte directe. Molt directe amb els espor­tis­tes i amb qual­se­vol inter­lo­cu­tor que fos notícia. Més par­ti­dari de sor­tir al car­rer que de que­dar-se a la redacció, uti­lit­zava el telèfon com una eina de tre­ball. Volia i per­se­guia els tes­ti­mo­nis. Els loca­lit­zava on fos­sin. Donava valor a la paraula dels pro­ta­go­nis­tes lluny de pon­ti­fi­car ell. Va ser generós amb el seu magis­teri. Ha fet escola. Defen­sava els seus per damunt de tot. I de tot­hom. Va enten­dre el peri­o­disme i el va viure amb inten­si­tat.

Marc Márquez també entén molt bé la seva feina. Ho ha demos­trat. Sap el que fa per aquests cir­cuits d'arreu del món. I com ho fa. És com­pe­ti­tiu. Sap que par­ti­cipa en un espec­ta­cle i que ho fa amb uns pilots que pre­te­nen el mateix que ell. Volen gua­nyar i inten­ten fre­nar més tard que ell i esgar­ra­par-se alguna mil·lèsima entre ells. Tra­cen els revolts amb decisió. Tots saben què cal fer en cada tram dels cir­cuits que es conei­xen de memòria. Bor­derías també ho feia amb el peri­o­disme. Pocs amics si calia anar dar­rere una notícia –ell anava sem­pre al davant– i molta gene­ro­si­tat amb els que començaven i els cos­tava seguir el seu ritme. El diver­tia ser trans­gres­sor, sobre­tot amb les pre­gun­tes. Era un xer­raire de mena i ho volia saber tot. Dels espor­tis­tes i dels que tenia al seu vol­tant. Sem­pre ho volia saber tot.

Marc Márquez també ho sap tot. Afronta la tem­po­rada del mun­dial de moto­ci­clisme amb la pressió dels gua­nya­dors i sota l'apa­rença que mai no es posa nerviós, que aprèn de tot­hom i sobre­tot del que ha fet ell i del que han fet els seus adver­sa­ris. Com tots els pilots del mun­dial coneix els cir­cuits pam a pam. Sem­pre ve de gust veure'l com­pe­tir. Alguna cosa pot inven­tar. Fer­nando Bor­derías encara es rebel·lava amb segons quins trac­ta­ments periodístics que es feien. Ho patia. I no s'estava de comen­tar-ho en veu alta. Mai no callava. No callava res que con­si­derés que havia de dir. Als amics i als no tan amics. A tot­hom. Amb la mateixa con­tundència. I als seus, però, amb estima.

Ha estat ine­vi­ta­ble. Bor­derías ha tret el nas en l'arti­cle de Marc Márquez. Era tafa­ner de mena. A la feina, Fer­nando Bor­derías va anar sem­pre amb el gas a fons, però sense fer cap teme­ri­tat encara que mai no va tenir car­net de con­duir. No li calia. Tot va molt de pressa. Massa.