A risc d'acabar sedats per la mateixa vella història de sempre –que, obrim parèntesi, aquí ve donada per la inhumana contundència de la vida explicada per Marc Márquez–, aquest cap de setmana comença un dels mundials de Moto GP que l'aficionat esperava amb més delit.

Amb els quatre solistes, Márquez, Lorenzo, Rossi i Pedrosa, sans, estalvis i reptadors, vist tant des d'una òptica purament física com des d'una de mental. Amb la maquinària lubricada i amb les sensacions –el que, explicava un dia Pedrosa, al final es redueixen les motos– amables i ufanes. I amb les Ducati trucant a la porta i som-hi, que com més serem més riurem. Això promet, que deia aquell, encara que la proclama acabi topant amb la mateixa vella història de sempre. El vell relat que segurament no hi ha ningú amb més ànim i voluntat de contradir que Jorge Lorenzo. Sense dir-ho explícitament, el pilot mallorquí ha expressat aquesta pretemporada la seva determinació en aquest sentit, i ho ha fet des dels tres angles que conformen la vida del pilot professional: el físic, la moto i el cap.

“M'he trobat molt bé físicament en la pretemporada. S'ha notat el bon treball fet a l'hivern i he pogut centrar-me abans i millor.” Posem aquí el contrast amb ara fa un any, quan Lorenzo, errant els càlculs, va anar d'una sala d'operacions a una altra i va arribar a l'inici de la festa sense forma física, una situació que va allargar-se fins complert un terç de campionat i després d'haver canviat de preparador físic un parell de vegades, en plena acció i quan a Márquez ja no se'l veia ni amb binocles –avui, més fi i definit i amb cinc quilos de menys, Lorenzo no té res a veure amb el de fa un any. Ni ell ni la moto. “Fa vuit anys que estic amb la Yamaha i potser aquest és l'any en què hi tinc més feeling.” La M1 ja va acabar el passat mundial pràcticament a la mateixa alçada que l'Honda, estabilitzada als pneumàtics i a la imposició que només tenen els dos gegants d'utilitzar com a màxim 20 litres de combustible per cursa. També va millorar en la frenada, la moto, certesa que en els tests d'hivern s'ha vist encara més aconseguida –és a dir, la M1 ja pot frenar tan tard com l'Honda encara que això signifiqui sacrificar, en el cas del nostre protagonista, el seu hipnòtic i distingit pas pel revolt–. I afegim-hi que enguany la Yamaha també portarà el canvi seamless que tenien les Honda, una eina que permet pujar i baixar marxes sense embragatge i que ajuda a ser regular en el ritme de cursa –aspecte en què Lorenzo, amb el canvi diguem-ne normal, ja fa temps que és un rellotge suís i precís. Físic, moto i disposició mental, la tercera incògnita de l'equació de l'èxit. “Els tests han anat molt bé, hem fet un molt bon treball i jo estic millor. L'any passat vaig ser el pilot amb més punts des d'Alemanya fins a València [les últimes 10 curses] i vam acabar molt forts”, explicava fa encara no vint dies el campió del món del 2010 i el 2012.

La taula està parada sense cap arruga i l'àpat s'acosta fumejant i sibarític. I Lorenzo té gana, molta gana. Un pilot a punt de fer 28 anys i que s'ha adonat que o bé ho posa tot, absolutament tot de la seva part, o als banquets dels diumenges hi acabarà anant només a riure les gràcies de l'amfitrió. E l 2013, les conseqüències de la lesió a Assen van enganyar-lo i no va calibrar en la justa mesura el primer títol de Márquez. Va perdre la posttemporada i la pretemporada del 2014, i quan va despertar-se el somriure de Cervera ja enllaçava deu victòries i prenia mides al segon títol mundial.

Un pas en fals, aquell hivern, de Lorenzo, errada que podríem reconèixer en Faulkner, en la primera part de la trilogia dels Snopes a El llogaret. “Quan es va extingir el soroll dels seus passos [Márquez] i de la porta en tancar-se [mundial 2013], va sentir el rellotge barat que havia tingut (...) molt fort enmig del silenci, que feia un so de llauna com si a cada minut tiressin un balí dins d'una galleda, i abans que tingués temps d'aixecar-se la porta es va tornar a obrir [mundial 2014] i, assegut a terra, va veure com [Márquez] enfilava de nou el passadís [cap al títol].”