I, al final, el ser superior es va tornar a sortir amb la seva. No van fer falta ni excuses com la de les reformes dels lavabos. Encara, ofès pel que expliquen les cròniques, va dir que això a un amic no se li fa. On s'és vist! Guanya la banca. Inversió multimilionària que se'n va en orris, en una nova entrega de la marca España, i al cap de pocs dies ja té la indemnització a la butxaca. Capitalisme d'amics, a gran escala, és clar. I a l'estadi a la llotja del qual es talla el bacallà, no s'hi pot jugar la final de la competició que els equips estan obligats a jugar –recorden, l'esperpent de la semifinal Barça - Atlético amb Guardiola dient a l'àrbitre que no podien jugar?– fins que la secretària general d'un partit que s'asseurà al banc dels acusats, com el Barça..., insinua que podrien renunciar-hi. L'amenaça superior consistia a sotmetre a referèndum entre els socis de l'entitat si se cedia l'estadi. Sí, sí, els mateixos que no van votar-lo –i dubto que en puguin tenir l'oportunitat perquè s'ha fet uns estatuts a mida perquè ningú li pugui fer ombra a les urnes– eren els que havien de legitimar que la final no es jugués allà. Perquè l'escrutini de la reunió de la federació espanyola, que si 26-18 del Camp Nou sobre San Mamés en la segona volta d'una votació que venia del 27-17 de la segona opció sobre la de Mestalla i el Villamarín... Tot, una successió de disbarats que acaba provocant la més absoluta indiferència als que, per un motiu o un altre, vam desconnectar fa temps i ens limitem a saber qui guanya, al final. I resulta que sempre guanyen els mateixos.

Més d'un mes, encara, amb la cursa per veure qui la diu més grossa. I, al final, hauran de demanar perdó als animals dels quals tot s'aprofita per comparar-los amb bascos i catalans, estiguin disposats o no a xiular l'himne. I perquè no es pregunten per quin motiu el xiulem? De moment, anem pel “Això amb Franco no passava”.