Tres minuts
Són temps estranys, i un ja no sap què pensar. Tot es barreja, i tothom opina com si no hi hagués un demà, que total, de qualsevol bram se'n diu opinió, igual que de qualsevol informació se'n diu periodisme. I són temps incerts i atrafegats, de misteris que volem resoldre abans d'hora, que tenim pressa i tenim dret, també, a saltar qualsevol límit de velocitat si es tracta de tenir les respostes quan les vulguem, tot i que no hi siguin, encara. Sí, de l'avió, parlo també. Impossible no parlar-hi. I no pas per l'avió, sinó per la diarrea, la sobredosi. La sobredosi informativa, analítica i opinaire del tot s'hi val.
Jo no sóc aquí per parlar de l'avió, és clar, que és un afer seriós i greu. Però sí que em puc referir a la sobredosi, que val igual si parlem d'accidents, atemptats, política o futbol. De la sobredosi, que és signe dels temps, i de com es manifesta, dia sí dia també, en afers majors i també menors com els que toquen aquí. La sobredosi, i el soroll i la fúria gratuïts i compulsius de les xarxes, i el descontrol informatiu amb el qual configuren un bucle, afloren cada dia, i cada dia tenen conseqüències, grans o petites. Ahir, sense anar més lluny, i per posar d'exemple una de petita i ajustada a la temàtica que toca aquí: la filtració de l'interrogatori judicial a Bartomeu, i el frenesí mediaticodospuntzerista acusant-lo d'haver atribuït a Tito Vilanova la responsabilitat del sobrecost de Neymar pagat a còpia d'enginyeries financeres que ara el jutge es mira amb lupa. Doncs bé, no he escoltat les tres hores de declaració, que sóc un home ocupat, però sí, hi he dedicat els tres minuts requerits als fragments, seleccionats per la SER, on l'interrogat cita Tito. Dos cops, que no m'ho podia creure. Perquè sí, per molt desconcertant que els pugui semblar... és mentida! I n'hi ha prou amb una, d'audició, per constatar-ho. El que passa és que un, que no simpatitza ni amb el fons ni amb les formes de Bartomeu –i a l'hemeroteca em remeto– és cagadubtes de mena, i desconfia dels seus sentits, i la magnitud del brogit i la indignació escampada arreu era ja eixordadora, i són temps estranys i un ja no sap què pensar. Però és mentida que el president fiscalitzat tiri la merda que ell té a sobre del difunt. Bartomeu, com pot comprovar qualsevol que en lloc de deixar-se arrossegar pel soroll, la fúria i la diarrea opinadora dediqui tres minuts a escoltar aquests fragments, es limita a dir que si va avançar el fitxatge va ser perquè ho va demanar el tècnic. I per què ho diu? Doncs perquè li ho pregunten. I per què tres cops? Perquè tres cops li fan la pregunta. Seran temps incerts i atrafegats i el que vulguin, però si algú entén que això és culpabilitzar Tito de les suposades males arts en la contractació ara jutjada és que és de l'estirp dels que no permeten que la realitat els espatlli un bon titular. Clar que no és greu. Té al davant un futur esplendorós en el món de la informació i la sobredosi que molts, per aproximació, anomenen periodisme. Mal pagat, potser, però esplendorós.