José Maria García, Butanito, el ja veterà periodista que va ser durant molts anys la indiscutible estrella de la ràdio esportiva de la nit, ocupava la immensa majoria de l'espai dels seus programes parlant de futbol –res ha canviat, amb el pas dels anys–, tot i que de vegades tocava altres tecles.

Butanito va viure plenament el franquisme i coneixia molt bé les seves pràctiques. També en l'esport. Els dos organismes gestors de l'esport espanyol, la DND –Delegación Nacional de Deportes–, primer, i el CSD –Consell Superior d'Esports–, després, i el COE –Comitè Olímpic Espanyol– eren, dia sí i dia també –quan no estava ocupat amb el futbol, és clar– objecte de les seves crítiques. Fent la memòria que es pot fer d'aquelles nits escoltant un petit transistor en comptes d'estudiar una mica més, apareixen frases i situacions que ara no ens semblarien gens tronades. Frases i situacions que es recullen en un llibre que va editar el 1978 i que es titula La corrupción en el deporte español, que ajuda que la memòria no ens faci una mala passada. En l'índex d'aquell llibre apareixen aquestes expressions: “burrocracia”, “caciquismo”, “fraude”, “timo”, “chollo”, “dictadura”, “golfada” i “maletas viajeras”.

No seríem capaços de trobar alguna situació de l'esport espanyol actual en què podríem aplicar algun d'aquestes conceptes? S'imaginen el Butanito dels primers anys de la transició amb personatges com Ángel Villar, Javier Tebas, Florentino Pérez, els diversos presidents del Barça dels últims anys, Miguel Cardenal, Alejandro Blanco i alguns presidents de federacions espanyoles com ara el de la de tennis i el de la de natació? I la compra-venda dels partits de futbol –tema ja recurrent en la seva època–? Alguns estarien en aquelles categories de dirigents barruts, negligents, corruptes o, com deia sovint els que no anaven a “servir l'esport sinó a servir-se de l'esport”.

No només era futbol. Del CSD, Butanito solia dir que només era una repartidora de subvencions que mantenia les federacions i els clubs callats i tranquils, i del COE, que era una agència de viatges que només treballava cada quatre anys, quan havia d'enviar l'equip espanyol als Jocs Olímpics de torn.

I tot plegat em va venir al cap quan vaig escoltar Miguel Cardenal, actual responsable del CSD, criticar l'acte de la UFEC en defensa de l'esport català, dient que “seria creïble si els polítics que donen les subvencions no estiguessin allà i no haguessin pressionat la gent perquè hi anés”. Segons la llei de l'esport del 1990, la quarta competència del CSD és “atorgar les subvencions econòmiques procedents a les federacions esportives i altres entitats i associacions d'esportistes”. El subvencionador principal critica els petits subvencionadors perquè no li fan cas i van a la seva. Els dirigents barruts no moriran mai.