Ens mirem les aturades de la lliga des del punt de vista de seguidors de club. Diem que són inoportunes, que a un cap de setmana sense futbol li falta alguna cosa, que sobrecarreguen el calendari de jornades intersetmanals (dues a l'abril que poden fer del desenllaç de la lliga una ruleta russa), i ja no diguem del reguitzell de blasfèmies si un dels nostres torna a casa malmès. Al marge de la inexactitud de dir que “no hi ha futbol” quan l'única cosa que s'atura és la primera categoria, i remarcant alhora l'eloqüent equivalència dels partits de seleccions amb “no haver-hi futbol”, fem per un moment un exercici d'empatia i mirem-nos-ho des del punt de vista dels que són devots de les seleccions, potser perquè els n'apassiona una en concret. Si obrim bé els ulls, veurem que ells són encara molt més desgraciats que nosaltres, els seguidors de club, pel que fa a la irracionalitat del calendari. Posem-nos en la pell d'un aficionat que, ufanós de seguir la seva selecció, hagi parat atenció als partits de classificació per a l'Eurocopa 2016 jugats aquests dies. Com es pot seguir amb interès una fase de grups que va tenir la jornada anterior el novembre i tindrà la següent el juny? Vostè i jo sabem que el futbol de seleccions és una antigalla que no caldria conservar, però mentre formi part del paisatge defensarem dues evidències: una, que la nostra selecció pugui jugar (que vol dir Catalunya independent), i l'altra, un calendari que resolgui el gran absurd actual, en què els clubs s'aturen en bé d'una presència de les seleccions que, per discontínua, tampoc satisfà qui es deleix per veure jugar la seva. Tota la nosa de les aturades cabria sencera en un mes, posem el juny, i saciaria alhora la fam de seleccions que els fidels passen els estius d'anys imparells. Però això implicaria plegar banderes nacionals un any sencer, entre altres insondables interessos que explicarien per què demanar un calendari més ordenat és sinònim de clamar enmig del desert.