Un apunt al blog de Jordi Llaonart que ha titulat Interpretant el món àrab i l'islam m'ha fet conèixer l'existència de dos equips de futbol assiris que disputen la lliga sueca.

Els assiris són una comunitat nacional cristiana de Llevant –també se'ls coneix com a siríacs però aquesta és una denominació religiosa i no nacional. La situació dels assiris és molt complicada als estats on han viscut tradicionalment, Síria i l'Iraq sobretot, i això ha fet que molts s'hagen vist obligats a exiliar-se.

A Suècia viuen aproximadament uns cent vint mil ciutadans d'origen assiri que tenen un gran centre a la ciutat de Södertälje. I és en aquesta localitat que hi ha dos clubs de futbol assiris que competeixen en la lliga sueca enarborant la bandera assíria i parlant en la seua pròpia llengua. Ja és ben curiós que no hi haja cap equip assiri al seu país d'origen i sí a Suècia i també, segons explica Llaonart al seu blog, a Austràlia i Nova Zelanda.

El fenomen no és únic, però. Fa uns anys vaig descobrir amb gran sorpresa què és el que volia dir AEK, el nom, les sigles de fet, del tercer equip de futbol d'Atenes. La sorpresa venia del fet que AEK vol dir literalment Associació Esportiva de Constantinoble, o siga associació esportiva d'aquesta ciutat que els turcs en diuen Istanbul. És un cas semblant. El club va ser fundat a Constantinoble i va ser portat a Atenes per grecs expulsats el 1924 de les seues cases i obligats a refugiar-s'hi. Per això juga amb els colors bizantins, el groc i el negre, i per això llueix l'àguila bicèfala al seu escut.

Són, doncs, dos casos exemplars en els quals l'esport ajuda una comunitat nacional a mantenir la seua identitat fora del territori original, amb una tossuderia que no s'explica només pel goig de l'esport.