A mesura que el procés català pel dret a decidir el futur polític de Catalunya ha anat prenent volada i s'ha fet creïble i conegut internacionalment, el govern del PP està utilitzant tota la força de l'aparell de l'estat per impedir aquest procés. I, certament, és molt aparell, i molt fort. Ja ho sabíem. I sabíem també que les escomeses –emparades en la legalitat vigent o en la majoria absoluta del PP per tirar endavant noves lleis– vindrien per terra, mar i aire, per dir-ho d'una manera planera.

No, no sempre s'han fet les coses bé en l'esport professional d'alta competició, sobretot en aquelles disciplines que han esdevingut màquines de fer beneficis i donar espectacle mediàtic. En cas de conflicte –amb Hisenda, amb els jugadors, durant les competicions...– s'aplica la corresponent actuació administrativa, reglamentària o legal, segons els casos. Bé és veritat que –sorprenentment o no–, en alguns casos, amb actuacions o decisions clarament discriminatòries o diferents per situacions similars.

Qüestió molt diferent són els nou greuges que, amb una simbòlica targeta vermella, denunciava el passat 19 de març l'esport català per boca de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) i els dos milers de representants de l'esport català. Nou greuges davant l'ofensiva legislativa i administrativa que condemna la supervivència de l'esport català tal com el coneixem. És invalidar –si se'm permet el símil– el nostre “model d'immersió esportiva”. Un model, en bona mesura, que forma part de la tradició associativa a Catalunya, que ve de molt lluny, de la segona meitat del segle XIX.

Perquè la veritable ofensiva legislativa i administrativa contra l'esport català és aquesta. Afecta poc els clubs o entitats esportives professionals amb recursos importants (moltes menys de les que la gent es pensa). El gruix d'afectats són els centenars de milers de pares que els dissabtes i diumenges van amunt i avall amb els cotxes per dur els fills al partit de la competició corresponent. Són els milers de clubs que subsisteixen gràcies al personal voluntari i l'esforç econòmic de simpatitzants i institucions locals. És una manera d'entendre l'esport que contribueix a la formació de ciutadans. Transmet valors: esforç, solidaritat, sacrifici, implicació ciutadana. És saludable. Fomenta les relacions i, quan no és perd el seny, la tolerància i l'acceptació de la diversitat. És un mecanisme de cohesió social impressionant.

L'esport a casa nostra és una branca més en el tronc de la tradició associativa i de la força dels moviments socials. El model d'esport és també una expressió del país i una clara aposta de la ciutadania, perquè tot aquest esforç per mantenir un esport arrelat als barris, a les localitats, als col·legis, als clubs modestos i a associacions de tota mena es fa de franc, quan no amb aportacions econòmiques personals.

Però, com dèiem, vindran per terra, mar i aire.