“Endevinar els amics: aquest és el secret”, ens instrueix Joan Fuster a Aforismes (Edicions Bromera). Sense voler entrar en cap comparació respecte al que suposa un amic o un ídol en el procés de socialització d'una persona, sembla clar que la sobreexposició mediàtica de molts esportistes d'elit fa que tinguin una ascendència molt gran sobre els nens i els adolescents. L'impacte de la més mínima actuació que protagonitzen, dins o fora del camp (en molts casos propagada per ells mateixos en les xarxes socials), els col·loca en el centre de tots tipus de debats sobre si el seu paper ha de ser el de referent educatiu, model a seguir i no sé quantes coses més. És evident que la seva projecció social els provoca uns beneficis i que el més lògic seria que els retornessin amb una transmissió de valors positius (o com a mínim no nocius), per l'empremta que poden deixar en persones immerses en ple procés formatiu. Però crec que seria excessiu carregar-los a ells, als ídols, totes les culpes de les males actuacions dels seus admiradors. Un dels meus primers ídols esportius va ser el tennista John McEnroe. A part del seu joc arriscat, ambiciós, gens calculador, d'atac, mantenia, de manera força recorrent, unes actituds agressives, bàsicament verbals, contra els àrbitres. Jo el veia i l'associava a l'actitud de rebel·lia que empatitzava amb els adolescents, però res m'empenyia a imitar al peu de la lletra el que ell feia. Era una projecció, una metàfora. Perquè hi havia, en el meu cas com en la majoria del casos, un entorn educatiu (família, escola...) que era l'encarregat de transmetre uns valors de respecte cap als altres i la possibilitat d'expressar la rebel·lia sense haver de ser maleducat, ni agressiu. I si jo hagués insultat algú mentre jugava o hagués dit a l'àrbitre el que li deia McEnroe, la responsabilitat última no hauria estat del tennista nord-americà, sinó meva i dels que participaven en la meva formació, perquè tornant a Joan Fuster: “Idealitzar és idolitzar. Però els ídols tenen, indefectiblement, peus de fang. Cosa que, en definitiva, no és culpa d'ells, sinó de l'idolitzador o l'idealitzador. [...]”. És clar que si els ídols ens transmeten conceptes com la solidaritat, el respecte, la bona educació, el joc net, etcètera, la feina dels educadors se'n veu beneficiada. Però els ídols són persones, i cometen errades, tenen defectes, no són perfectes. Per això, en l'àmbit de l'esport, una de les tasques importants dels entrenadors formatius és tallar de soca-rel qualsevol acció o actitud que sigui incorrecte per parts dels joves jugadors. I, tant si són per imitació dels seus ídols com si no, hem d'insistir que no les repeteixi i argumentar-li (de paraula i amb la nostra actuació) per què no ho ha de fer. Si no actuem així, serem els responsables de no corregir-ho a temps. No ens podem limitar a assenyalar amb el dit acusador l'ídol.