Som a l'estiu. Una mica abans i tot, que és quan es mouen els que tallen el bacallà. I es busca i no es troba.

Es busca un pivot de múscul definit. Ràpid de cames i si pot ser també de cap. Que canviï tirs, que faci ajudes llargues, instantani en les continuacions. Consistent en el rebot. Que jugui per sobre de l'anella. Es busca i no es troba. I s'ha de fitxar Tibor Pleiss, pivot amb punts a les mans i ritme als peus jugant d'esquena. De braços llargs i cama lenta. Contractat després de pagar-ne 600.000 euros. I la temporada comença i amb pocs entrenaments i encara menys partits a Xavi Pascual Pleiss no li fa el pes. Pleiss és molt alt però no dóna la talla.

El 5 ordena i completa la defensa col·lectiva. No hi ha bona defensa sense lectura del joc. Comprensió ràpida, presa de decisions. Pleiss no hi arriba. I sense defensa no hi ha minuts i Pascual fa saber a qui correspon que calen moviments. Directament, de paraula. O indirectament, a la pista. La desconfiança de l'entrenador mina un jugador que sap que el Barça li busca un relleu. En el pitjor dels casos, el nou home arribarà i Pleiss no es mourà. Es quedarà i no jugarà. La data límit és el 24 de febrer. S'acosta el termini, l'alemany juga poc i malament. Menys de 20 minuts en els tres partits de copa. 10,6 minuts en cinc dels set partits de la primera volta del Top 16 –contra el Panathinaikòs i el Madrid no juga per decisió del tècnic–. L'entrenador colla. Pascual fa el que creu que ha de fer pel bé comú. Però els equips que poden assumir el seu sou van servits. I no el podrien fer jugar a Europa. L'intercanvi tampoc troba resposta. Data caducada i a jugar. I ara Pascual ha de recuperar el jugador. Ho ha de fer encara que no cregui en ell. Pel bé col·lectiu, perquè només amb Tomic de 5 el Barça no anirà enlloc. Tornem enrere. Final de copa, el millor Tomic: 25 punts, 11 rebots, 40 de valoració. Un partit, no pas una sèrie de play-off. El millor Tomic i derrota. Pascual necessita Pleiss. El Barça necessita Pleiss. A treballar.

I l'alemany ha jugat en tots els partits de la segona volta del Top 16 –que és un 6-0, per cert–. 13,7 minuts, 7 punts i 4,5 rebots de mitjana. Encara arrenca un segon tard en moltes continuacions. Es perd tot l'avantatge i Marcelinho queda en fals. A poc a poc. Donem-li situacions d'un contra un, tornem-li la confiança. Fa vuit dies contra el Madrid juga 17 minuts. 9 punts, 6 rebots i 16 de valoració. 6 i 4 i 10 en l'últim quart. Ell, 17 minuts, i Tomic, 23. Les sumes i les restes no expliquen la complexitat del món, però el cas és que el Barça va guanyar.

Pascual sempre arrisca. Va exposar el pivot i les seves debilitats. Apostava fort, pressionava els despatxos. Fa la seva feina i si no li surt bé rectifica. El que hauria de ser normal i que tants jugadors marcats a principi de temporada expliquen com n'és, de difícil, per als entrenadors. Pascual rectifica perquè sap que és la seva obligació. Treure rendiment del que té. L'èxit del jugador és el seu èxit. El del Barça. El bé comú.