Ahir al matí vam enterrar Xavier Vinader. Vinader ha estat un periodista tenaç i valent com molt pocs, fet que li va costar tenir una vida encara més difícil de la que podia aguantar la seua sempre delicada salut. Això passava al matí i a la nit, com sempre, vaig treure la veu a la tele per a seguir la retransmissió de Catalunya Ràdio, la d'en Puyal.

Però aquesta vegada el vaig trair. Perquè, entre una cosa i una altra, i arran d'un comentari seu, em vaig posar a mirar per l'iPad l'entrevista que Puyal va fer precisament a Xavier Vinader des de París quan va esdevenir el primer exiliat de la fràgil democràcia espanyola. El vídeo el poden trobar fàcilment a RTVE a la Carta i és un document que cal apreciar i assaborir, fins i tot deixant un ull al camp per veure si marquen mentre amb l'altre et deixes embolcallar per un document periodístic de primera magnitud.

A l'entrevista parisenca Vinader impressiona. Encara és molt jove i molt tendre. La vida el va obligar a aprendre a fer-se el dur, però aleshores encara no ho sabia fer. I al davant hi ha un altre gran periodista, obsedit pels detalls, com Vinader, que ens ajuda tant a entendre el que està passant que dècades després l'entrevista aguanta sola, sense necessitat de context.

No he pogut treure'm del cap l'enyor, ja, del Vinader, però també l'enyor del Puyal fora de l'àmbit del futbol.

Ja ho sé que la vida et porta per on vol i que aquest país ha guanyat el millor periodista de futbol que podíem voler, però anit, amb un ull a l'iPad i l'altre a la tele, pensava en quin enorme periodista de política ens hem perdut.