El futbol, per molt que el vulguem sofisticar, serà sempre un joc de nens, ben senzill en les seves formulacions. Si jugues bé amplies les possibilitats de guanyar. Si mostres la teva personalitat definida, abassegadora, admirada, millor. Ja ho sabeu: tinc la bola, passo la bola. I altres axiomes que semblen de pa sucat amb oli, però que gasten fondària de pensament futbolístic. La tinc jo, no la veuen. La moc i ells es desgasten. Defenso amb la pilota. Més val moure'ns allà, a 70 metres de la porteria pròpia, per evitar ensurts. Quan la perdi, pencaré concentrat per recuperar-la ràpid. I, al final, quan tens talent, es nota. Pensàvem que ara, quan ja enfilem la recta final, aquest Barça del 2015 ens havia resignat al clàssic alea jacta est sense marge de maniobra, que ja no destacaria en el seu model de joc. No confonguem: res de nostàlgia. Reflex de l'entrenador, en tot cas, que optava per decantar l'onze cap a l'atac, ignorant el mig del camp, el toc, el control, la possessió, amant de la verticalitat i certa anarquia en el posicionament. Semblava un Barça disfressat de boxador convençut de la seva furibunda pegada i de la seva capacitat per encaixar les plantofades alienes. Amant de l'estratègia –ja tocava–, apuntat a la cultura de l'esforç, de notable fons físic. Com que futbol és futbol, els altres també juguen, ambicionen, presenten batalla, màxim quan alguna gràcia i virtut han de lluir per sumar 14 mesos sense perdre a casa. Luis Enrique havia transformat els senyals d'identitat i en sec, ha semblat breument com si recuperessis un vell amic, admirat i cartesià després d'un temps imprevisible i caòtic.

I com que tot és tan senzill en futbol, no n'hi ha prou amb 35 minuts, això en dura 90. Com que la gent s'expressa per instint primari, per intuïció, hi haurà qui estripi el carnet per haver-se deixat remuntar un 0-2, hi haurà gent que s'agafi a la primera mitja hora com un clau roent, desig de creure que si mantens la personalitat serà més fàcil que Suárez les fiqui a dins la pròxima vegada. Es tracta de retrobar aquella seguretat d'imposar la superior categoria per mil paranys que et plantin els de davant. Al Pizjuán ja no vam veure els duels característics dels darrers mesos, que en sec es converteixen en cavalls salvatges ben difícils de muntar, en una mena de ruleta russa que te'ls posa per corbata cada cop que prems el gallet. Igual superaves el tràngol que podies perdre la vida, però la il·lusió va durar mitja hora. Mai és tard per variar el rumb, sigui benvingut el retorn a l'ortodòxia. Millor així que el Dragon Khan de vertiginoses giravoltes. Francament, ja no esperàvem tornar a jugar a futbol de manera senzilla i coherent. Fins anit, no ens deixaven altre remei que adoptar el resultadisme a contracor. Toca aguantar les campanyes de propaganda, que si són només dos punts, que si Neymar es va empipar amb la substitució. També, el més simple, el més fàcil: si tens Messi com a valor afegit, aprofita'l a fons, fes-lo protagonista absolut, dóna-li pilotes, que aquest no perdona. Senzill vaticinar que hom veurà el got mig ple o mig buit, segons ho desitgi. Preferim quedar-nos amb la primera mitja hora, quan el Barça va recordar el Barça acostumat. Cas de reconèixer-te davant del mirall, no tindràs aturador. Però si dubtes, t'afebleixes. Tu tries.