Tenir una joia i no lluir-la
L'Eurolliga de bàsquet que dirigeix el català Jordi Bertomeu ha anat acumulant amb el temps més motius per ser aplaudida que no pas recriminada. Si fa quinze anys ja va ser tota una victòria arrabassar el poder de la FIBA sobre els clubs, des d'aleshores no ha estat menys èxit anar consolidant i fent créixer la competició. Amb aspectes millorables i fins i tot controvertits, com els criteris de participació, aquesta Eurolliga s'acosta cada cop més al model que els devots del bàsquet europeu anhelàvem dècades enrere. No pas una NBA al Vell Continent, sinó una competició que, recollint la tradició de l'antiga copa d'Europa, l'elevés de dimensió i l'estengués en el calendari. Fa tres anys s'intuïa feixuc augmentar el Top 16 de sis a catorze jornades, però el cas és que, si t'agrada el bàsquet i no ets dels que començaria qualsevol competició per la final, el nou format passa com la seda igual que ho fa la primera fase, falsament criticada per intranscendent. El gran salt en atractiu, però, el trobem en el play-off de quarts de final, un format també qüestionat quan va passar de tres a cinc partits, però ara ja de prou èxit perquè algunes veus en defensin la prolongació fins a la decisió del títol, és a dir, substituir una icona com la final a quatre per dues eliminatòries més al millor de cinc partits (model ja aplicat el 2001 en la primera edició). Just perquè l'Eurolliga té raons per vendre's com a bon producte, costen d'entendre absurditats que semblen fetes a pols perquè la joia no llueixi com bé valdria. Amb tants esports que fan el seu curs de tardor a primavera, estem avesats que abril i maig siguin mesos d'overbooking, però no hauria de ser tan difícil un calendari que evités la coincidència dels quarts de final de les màximes competicions dels dos esports més seguits a Europa exactament en les dues mateixes setmanes. En això sí que anhelem el model americà, en què les quatre grans lligues no es fan ombra entre si.
